Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu presenta una òpera del segle XVIII amb estètica manga

30/9/2009 |

 

L’obra, composta pel valencià Martín i Soler, obre demà la temporada. Francisco Negrín s’ha inspirat en el còmic japonès per vestir els cantants

L’arbore di Diana (L’arbre de Diana), una òpera bufa i fins i tot amb un punt picant del compositor valencià Vicent Martín i Soler i del llibretista Lorenzo da Ponte, inaugurarà demà la temporada operística del Liceu. Inexplicablement, encara que l’obra va ser un dels hits més grans de la Viena del segle XVIII i es va traduir a l’alemany i al rus, no s’ha representat mai abans en versió escenificada al coliseu de la Rambla.

L’òpera mostra l’enfrontament entre la deessa Diana, defensora acèrrima de la castedat, i el déu Amor, partidari del carpe diem. L’acció transcorre al jardí de Diana, on una pomera serveix a la deessa per controlar les seves nimfes. Si quan passen per sota l’arbre resplendeix i canta, vol dir que li són fidels. Però si al contrari s’han entregat a l’amor, l’arbre les fulmina amb una pluja de pomes.

«EXTREMADAMENT SEXI»/ Al cartell, amb un excel·lent elenc, destaquen els dos protagonistes, Michael Maniaci (que interpreta Amor) i Laura Aikin, en el paper de Diana, rol al qual, segons va explicar ahir, s’enfronta ara per primera vegada. «Es tracta d’un personatge que m’agrada molt, malgrat que la seva primera ària és de les més difícils. Però m’atrau perquè és extremadament sexi i, a la vegada, molt masculí i militar», va afegir la soprano nord-americana. «A més, resulta molt refrescant abordar un personatge que diu tantes veritats sobre aquells impulsos que no podem frenar i que ens fan humans», va subratllar. Però, ¿creu que avui dia es pot defensar la castedat? «No, encara que estic d’acord que hi ha d’haver un límit moral i que la idea em sembla molt honorable, crec que la castedat completa no és sana, no és compatible amb una vida saludable», va contestar.

Francisco Negrín, el director d’escena, va aclarir que si bé es tracta d’una obra del barroc, l’estètica «és moderna». De fet, «el vestuari està inspirat en els dibuixos animats japonesos perquè si en la seva època l’objectiu era connectar amb el públic, el més just és seguir-ho intentant avui dia».
Per la seva part, el director musical, Harry Bicket, va alabar la capacitat de Martín i Soler a l’hora d’«escriure melodies enganxoses. Mozart també va intentar fer música senzilla, però no li va sortir perquè era més profund, més intel·lectual, més filosòfic», va valorar. Bicket i Negrín ja van treballar junts en una altra obra de Martín i Soler, titulada Una cosa rara, i tots dos van coincidir a parlar de la «bona química» que hi ha entre ells.

L’arbore di Diana va ser la tercera òpera que va compondre Martín i Soler per a la companyia oficial de l’Imperi Austrohongarès, després d’Il burbero di buon cuore (1786), que va aconseguir bona acollida, i Una cosa rara, que va ser estrenada a finals d’aquell mateix any, i que va acabar consagrant-lo com l’autor més popular d’Europa.

MARTA CERVERA
El Periódico de Catalunya