Cerca de notícies

Enquesta

La dama del piano

27/9/2009 |

 

Honrem com es mereix una de les més grans artistes que ha donat Catalunya, una dona tímida i reservada que tenia, en contrast, una personalitat musical expansiva i generosa.

Molts grans artistes semblen fets a partir de contradiccions. Per a l'observador extern, Alícia de Larrocha era una persona tímida i reservada, la qual cosa, sens dubte, li suposaria un problema si la seva carrera hagués de començar en aquesta època nostra més propícia a la façana que a la substància. Encara recordem la seva escassa loquacitat en la presentació que el segell Philips va fer a Barcelona de la col·lecció de cedés Grans pianistes del segle XX, en la qual, com no podia ser d'una altra manera, De Larrocha ocupava un lloc merescut. Davant les lloances que li queien, la intèrpret catalana deia gràcies i poca cosa més. Quin contrast més accentuat, doncs, amb una personalitat musical generosa i expansiva. Per altra banda, a causa d'una baixa estatura i unes mans més aviat petites, semblava impossible que del piano pogués sorgir el so potent, dens, acolorit i rodó que era capaç de crear.

Herbert Breslin, l'agent que va ser determinant en la celebritat mundial que va assolir Alícia de Larrocha a partir dels anys 60, va resumir molt bé aquestes contradiccions aparents de la pianista: "Alícia té dos tipus de repertori. Les coses que toca extremadament bé i les que toca millor que ningú altre. Però el que crec fa d'ella un fenomen és que no fa la impressió de ser una gran personalitat. És freda com un cogombre. A l'escenari, no sembla ni que miri al públic. Per tant, a allò que el públic respon és a alguna cosa que està en la música". Deixant de banda el to impertinent del comentari, Breslin apuntava una característica cabdal de De Larrocha: no era una diva, una estrella o una personalitat fulgurant, simplement una pianista. Això sí, una grandíssima pianista que preferia servir la música que interpretava abans que inflar el seu propi ego. D'artistes d'aquesta mena n'hi, per desgràcia, ben pocs.

Continuem amb contradiccions, almenys aparents, a l'hora de valorar la carrera d'Alícia de Larrocha. El titular fàcil seria que amb ella mor la més gran intèrpret del repertori català i espanyol. És innegable que, gràcies a De Larrocha, la música per a piano d'Albéniz, Falla, Granados, Turina, Mompou o Montsalvatge va aconseguir un formidable ressò internacional. Els fonaments, per descomptat, eren immillorables: deixeble de Frank Marshall, Alícia de Larrocha va ser la gran continuadora de l'escola pianística catalana originada en Enric Granados i que ella mateixa va perllongar en liderar l'acadèmia que du el nom del seu únic mestre. El seu estil, una sàvia combinació de fantasia colorística i ferri control tècnic, d'expressivitat efusiva i d'elegància extrema, de flexibilitat rítmica i claredat formal, amb un virtuosisme que fugia com de la pesta de l'autocomplaença o de l'exhibicionisme barroer, queda per sempre preservat en una extensa discografia en què despunten, per mèrits propis, un monument, o més ben dit, tres: els tres registres que va realitzar de la Suite Ibèria d'Albéniz.

Ara bé, el magisteri de De Larrocha mai va ser monotemàtic: Beethoven, Schubert, Schumann, Chopin, tots els grans compositors que van deixar obra per a piano es van beneficiar de la seva lucidesa intel·lectual i brillantor instrumental. Posats a subratllar un nom, citem el de Mozart, no només perquè va ser amb aquest autor amb qui es va acomiadar del públic de Barcelona, el gener del 2003 (el Concert núm. 23 amb l'OBC, a L'Auditori), també perquè la netedat d'articulació, la poesia delicada i el fraseig senyorívol amb què defensava la música del salzburguès compendien la grandesa de l'artista catalana. Virtuts, per altra banda, que són aplicables també al repertori anterior com Scarlatti, Soler i Bach, un compositor de qui va deixar pocs però estimulants testimonis discogràfics.

Resseguir la trajectòria d'Alícia de Larrocha necessitaria un espai molt més ampli, però apuntem d'entrada una altra característica notable, la capacitat de superar amb èxit l'etapa de nena prodigi -els seus inicis van ser ben precoços, debutant en públic als 5 anys- per desenvolupar una carrera durant uns increïbles 75 anys. Tot i que la música de cambra ocupava un lloc secundari (que no irrellevant) en la seva activitat en comparació als recitals i els concerts amb orquestra, De Larrocha també va establir fructíferes relacions amb cantants de primera magnitud, qui sap si influïda per la trobada primerenca, quan tenia 9 anys, amb Conxita Supervia, i de la qual van sorgir les seves primeres gravacions. Victòria dels Àngels, Conxita Badia i Montserrat Caballé van ser algunes de les protagonistes de col·laboracions que han passat als annals.

Després de la Guerra Civil, la carrera de De Larrocha va ampliar els seus horitzons cap a Europa i Amèrica, però va ser sens dubte la trobada amb Herbert Breslin la que donaria, a partir de 1965, una embranzida definitiva a la pianista catalana, convertint-la en una artista estimada arreu dels Estats Units, sobretot a Nova York, on, si les dades no erren, faria els seus últims concerts l'agost del 2003. Els enregistraments primerencs per a Hispavox van deixar pas a un contracte amb la multinacional Decca que duraria fins al 1990, quan De Larrocha va passar a RCA. Sempre hi haurà qui prefereixi una època sobre una altra de la seva producció discogràfica, ara bé, l'artista catalana va obrir un camí sense el qual no s'entendrien trajectòries posteriors d'altres grans pianistes com Martha Argerich o Maria João Pires.

Amb Alícia de Larrocha no només desapareix una autèntica dama del piano, sinó una de les artistes més grans que ha donat aquest país. Honorem-la com es mereix.

Xavier Cester
Avui