Cerca de notícies

Enquesta

Cor andorrà, dits catalans

20/9/2009 |

 

La Jonca obre aquesta tarda la temporada a l'Auditori amb el tradicional concert de Meritxell Dos terços dels efectius de la formació provenen del Principat veí.

 

Després de set cursos de violí a l'Institut Andorrà d'Estudis Musicals, Josep Bartumeu (Andorra la Vella, 1994) va ingressar el març passat a la Jove Orquestra Nacional (Jonca). És una de les 13 cares noves de la formació dirigida per Gerard Claret que aquesta tarda obre la temporada a l'Auditori. Bartumeu compagina les classes a l'Andorrana de Santa Coloma --hi cursa 4t d'ESO-- amb una carrera musical que, reconeix, no li roba més d'una hora diària. De fet, tot i el salt de qualitat que suposa enrolar-se a la Jonca i que --diu-- no acaba de tenir clar quin serà el seu futur laboral, intueix que serà lluny dels escenaris. Així que ho té clar: la música és de moment una afició. Tampoc no és un talibà de la música culta. Al contrari: adverteix que no acostuma a escoltar música clàssica i que els seus gustos es decanten més aviat pel rock diguem-ne alternatiu d'uns Maroon 5 que --oh, sacrilegi-- per Mozart.

Tot el contrari que Daniel Villar-real (Sabadell, 1990), que també debuta aquest any amb la Jonca --hi va arribar a través de David Olmedo, cap de corda de l'ONCA i professor seu a Sabadell-- però que somia a convertir-se en intèrpret professional. Ho veu difícil, però possible. El camí serà llarg i --ho sap-- li tocarà suar la cansalada: tot just aquest any comença el grau superior al Liceu barceloní, i ell i el seu violí passen junts entre quatre i cinc hores diàries, classes a part. Al seu santoral particular hi conviuen sense estridències Bach i el punk àcrata dels navarresos Piperrak. I així com Bartumeu forma part del nucli dur andorrà de la Jonca, el que li confereix el seu ADN diferencial i particular, Villarreal encarna el necessari empelt català d'una formació que, molt probablement, seria inconcebible sense aquest talent importat: de fet, només sis dels músics de l'orquestra són andorrans; la resta, fins arribar als 19 intèrprets de què consta actualment, són tots catalans. Una combinació habitual, d'altra banda, en la major part de les formacions clàssiques, començant per l'ONCA.

Mozart, Peret i Delincuentes
La barcelonina Marta Saura (1986) també forma part del batalló català. I tot i que aquesta també és per a ella la primera temporada sota la batuta de Claret, és una de les veteranes d'una orquestra en què cap component supera els 26 anys. Cursa 4t de violí al Liceu, dedica les preceptives cinc hores diàries al seu instrument i també es veu un dia guanyant-se la vida amb aquest company inseparable. Intenta combatre l'estereotip que marca amb la llufa de rarets els intèrprets de clàssica, i assegura que és capaç de consumir "tot tipus de música, especialment jazz". La història de la urgellenca Laia Capdevila (Barcelona, 1986) és similar, tot i que ella és, amb els seus cinc anys d'experiència, la memòria viva de la Jonca. L'únic que la supera en antiguitat és... el mateix Claret. Prové de l'Institut Andorrà d'Estudis Musicals --el planter natural de l'orquestra-- i avui es prepara per convertir-se en viola professional a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Ella exhibeix uns gustos musicals ben eclèctics, des de la rumba catalana de Peret fins al funk andalús de Los Delincuentes. I va ser una de les inspiradores d'Escamot Tamarro, la banda de música tradicional pirinenca activa fins a la temporada passada. Però a l'hora de la veritat, a dalt de tot hi regna Sant Amadeu. Mozart, és clar. I com que la vida és dura, Capdevila compagina les aules de l'Esmuc amb la feina com a professora de viola i violí.

Fins aquí, els dits catalans que fan possible l'existència de la Jonca. El cor andorrà de la formació l'integren també la violinista Alda Rodríguez (Andorra la Vella, 1994) i Carolina Bartumeu (Andorra la Vella, 1993). La primera estudia 4t d'ESO al Sant Ermengol. I atenció, perquè per a ella --i els seus companys de corda-- la música pop-rock andorrana és una absoluta terra incògnita : no se salven ni Anonymous: "Sé qui són però no els he seguit, la veritat", diu Rodríguez, que es declara en canvi incondicional de la inclassificable Pink i es veu exercint de gran alguna professió relacionada amb la medicina. Carolina Bartumeu --la seva és avui la nissaga millor representada a la Jonca-- subscriu les paraules de la seva companya. Estudiant de 1r de Batxillerat a l'Andorrana de la Margineda, aquesta espigada exbase del River va canviar fa dues temporades la pilota de bàsquet pel violoncel. Diu que no sap què farà de gran. El futur pot ser incert, és clar. Però el present és el concert d'aquesta tarda, amb un repertori --Mendelssohn, Holst i Genzmer-- que no té res a veure ni amb Pink ni amb Piperrak ni amb Delincuentes.

A. L.
El Periòdic d'Andorra