Cerca de notícies

Enquesta

Comencem de nou

14/9/2009 |

 

La nova temporada ja és aquí, i mentre el Palau de la Música vol girar full, L'Auditori acull un nou cicle privat de concerts que no sabem d'on surt i a València es queden sense opereta.

 

La vida té aquestes coses. El primer cicle de la temporada 2009-10, Concerts Simfònics al Palau, és un dels organitzats per l'entitat que més ha aparegut als mitjans les últimes setmanes. Com no pot ser d'altra manera, l'activitat artística del Palau de la Música Catalana no ha d'aturar-se mentre la investigació judicial segueix el seu curs, per molt que algú des d'aquestes pàgines, en nom d'un sentit de la catalanitat francament repulsiu (i sense preveure que pocs dies després sortiria a la foto de la reunió del patronat en representació del mateix Palau), se sentís altament ofès per una suposada profanació del temple. Si algú ha profanat el temple seria qui presumptament ha abusat de la seva posició per convertir el Palau en patrimoni propi en lloc de patrimoni de la humanitat.

Cert és que la llenya més fàcil és la que es fa de l'arbre caigut, i segurament encara ens esperen algunes revelacions més o menys escandaloses sobre l'antiga cúpula de l'entitat. Fem, tanmateix, una mica d'examen de consciència. Molta gent afirma no sentir-se sorpresa pel que ha passat, perquè tothom sabia o intuïa que les aigües del Palau no eren gaire netes. Però ves per on, ningú deia res de res perquè, en realitat, de detalls concrets tampoc en sabíem gaires. I és que Fèlix Millet va aconseguir crear un organigrama embolicat que depenia en última instància de la seva voluntat.

El silenci, però, va ser general, incloses les administracions públiques que aportaven els seus milions i els patrons que també deixaven els seus calerons. Si Millet presumptament els va enredar, no és menys cert que tant polítics com la publicitada societat civil es van deixar enredar o, negligents, van preferir no mirar res amb lupa perquè ja els anava bé i, en realitat, això de la música no els interessa ni poc ni molt. El Palau va créixer i es va modernitzar, partits i empreses feien els seus actes en un marc incomparable, un símbol de cultura i catalanitat, amb la música com a cirereta del pastís. Tot era el millor en el millor dels mons possibles fins que la justícia (no els governs ni la societat civil) es va ensumar que allà hi havia alguna cosa que no quadrava.

Més enllà de les desviacions de fons, dels sous milionaris i d'altres malifetes, hi ha un element que sorprèn especialment el cronista: la nova direcció cita com un dels objectius la professionalització de la gestió. Com funcionava fins ara el Palau? Mariona Carulla (sembla que disposada a girar full, tot i haver format part de la junta Millet) i el nou home fort, Joan Llinares, volen posar ordre econòmic i administratiu. Que no s'oblidin, tanmateix, del capítol més important: el musical.

El Palau té un capital artístic de primera magnitud -Orfeó Català, Cor de Cambra, Cor de Noies, Cor Jove i les formacions infantils de l'escola coral- que necessita i mereix tot el recolzament per desplegar el seu innegable potencial, i, per altra banda, com a sala de concerts, l'edifici de Domènech i Montaner requereix una política artística coherent i ambiciosa, a l'alçada de la seva història, no encadenada a ella, sinó projectant-se al futur. Els reptes són molts i grans, però començar de nou no vol dir començar de zero, i a més, hi ha l'al·licient irresistible de les oportunitats obertes.

Cicles amunt i avall

Tornem als Simfònics al Palau, perquè la Simfònica del Vallès també obre etapa amb Rubén Gimeno com a titular succeint un David Giménez Carreras ascendit de forma incomprensible a director emèrit. Deu ser per mantenir la seva agenda de contactes? El jove director valencià afronta un curs en què la formació vallesana vol començar a redefinir el concepte tradicional de concert, objectiu lloable que, tanmateix, hauria d'anar acompanyat d'una estabilització qualitativa de l'orquestra, subjecta a massa oscil·lacions.

Mentre L'Auditori també es prepara per començar el curs, una mirada casual pel seu web ens ofereix una sorpresa inesperada: el naixement d'una nova temporada de concerts, el Gran Cicle de Concerts BOS (Ballet Opera Symphonic, el nom és millorable). Si l'amable lector sap qui hi ha al darrere de la iniciativa, agrairíem que ens informés, perquè a hores d'ara no hem vist cap nota informativa i el web no és gaire explícit. I això que el cicle comença el 29 de setembre amb la Filharmònica de la Scala i Myung Whung-Chung.

Els programes són ben convencionals, tot i que hi ha cites especialment atraients, com la de Kazushi Ono, un dels directors més dignes de seguiment de l'actualitat, o Die Schöpfung de Haydn amb Mark Elder i l'Orchestra of the Age of the Enlightenment, així com solistes cridaners com Mischa Maisky, Sarah Chang o Ivo Pogorelich. Reconeguem el valor de BOS d'arrencar la venda d'abonaments i entrades quan els grans cicles ja fa setmanes que van obrir la taquilla i desitgem-los sort.

Si L'Auditori ha sumat un cicle, el Liceu ja sabem que en va restar un altre, la programació del Foyer. Les recents dades d'Adetca confirmen el descens de públic del teatre, prop d'un 4%, fins a un 84,82% d'ocupació. Les espietes ens expliquen que l'òpera amb més ocupació va ser Le nozze di Figaro (98,59%), i la que menys, La cabeza del Bautista (75,06%, xifra ben bona per altra banda). Una de les òperes que van quedar per sobre de la mitjana és Salome i justament la seva protagonista, Nina Stemme, ha estat distingida, en una decisió que compartim al cent per cent, com a millor cantant de la temporada 2008-09 pel Grup de Liceistes de 4t i 5è pis.

Més sonada ha estat la cancel·lació d'una nova producció del Palau de les Arts de València, Die Fledermaus, de Strauss, un mes després de la presentació de la programació a causa de la retallada en els ingressos, sobretot quatre milions d'euros menys de subvenció. Llàstima, en aquests temps sempre és millor riure que plorar.

Xavier Cester
Avui