Cerca de notícies

Enquesta

Després dels festivals

6/9/2009 |

 

L'estiu acaba i els diferents certàmens que poblen el territori, sobretot de l'Empordà, fan balanç i miren al futur. Tot i els problemes, alguns ho tenen força clar, d'altres no tant.

 

Els últims acords del concert d'ahir al vespre de l'Orquestra de Cambra de la Schubertíada de Vilabertran encara deuen ressonar per la Canònica de Santa Maria, posant punt final oficiós a la temporada de festivals d'estiu. Un naixement com el d'aquesta formació no deixa de ser una conclusió esperançadora per a uns certàmens que afrontaven amb l'ai al cor un any amb massa núvols a l'horitzó. Les taxes d'ocupació han estat bones, però això no vol dir que tot siguin flors i violes, ni que, molt menys, acceptant que ningú programa perquè les butaques estiguin buides, aquest hagi de ser l'únic criteri de valoració. A més, les estadístiques són enganyoses, com poden explicar des de Peralada, un festival en què en més d'una sessió hem vist la temuda mampara a la grada, senyal que moltes entrades s'han quedat sense vendre.

El fenomen és preocupant en un certamen que no fa pas tants anys afirmava públicament, amb bones dosis d'irrealitat, que volia ser el Salzburg català. Intentarà ser ara el Salzburg de Cap Roig? El model de gales estivals de figures grans, mitjanes i petites i entreteniment de luxe del festival de Calella de Palafrugell no interessa gens aquest cronista, però ha distorsionat de valent el panorama, i Peralada continua nedant entre dues aigües sense adonar-se que, potser, la seva oferta ja no està dins del mapa mental del melòman clàssic. I així ens trobem amb el peix que es mossega la cua: menys oferta clàssica perquè la gent no respon, però com que aquesta oferta a vegades tampoc és prou atraient (per exemple, venent com a figures consagrades intèrprets de nivell mitjà), ja hi ha excusa per retallar-la encara més.

El director artístic de Peralada, Joan Maria Gual, apuntava la necessitat de reduir i coordinar l'excés de propostes estivals, fet que no discutirem pas, però potser un pas previ és definir d'una vegada quin model es vol seguir, perquè els diversos certàmens poden coexistir sense fer-se la punyeta simplement adreçant-se a públics diferents.

Com que resistir a vegades és vèncer, Torroella enarbora la bandera clàssica com a senyal d'identitat, amb la qual cosa potser fora bo que treguin d'un cop del nom la cursilada de músiques, mentre que Vilabertran juga les cartes de la modèstia, del calendari posterior als grans festivals, de l'especialització més selecta i de ser el feu de Matthias Goerne a Catalunya.

Torroella viu ara una transició tranquil·la, passant de les mans de Josep Lloret, que en 29 anys ha convertit el que era un cicle més de concerts estivals en un poble precostaner en un festival imprescindible, a les d'Oriol Pérez, a qui els més primmirats retrauran la seva ubiqüitat. De criteri, però, no n'hi falta, i confiem que l'apliqui per resoldre elements millorables. És una llàstima disposar d'una orquestra pròpia com l'Acadèmia 1750 per fer només un programa a l'any, i el 2010 no sembla que serà diferent, amb la presència com a artistes residents en tres concerts de l'Accademia Bizantina i Ottavio Dantone, qui sap si per agrair al director italià el seu ajut a posar en el mapa la jove orquestra catalana. I, mentrestant, esperem el famós auditori que ens prometen per al 2011. Ens ho creurem quan el veiem.

Pirineus enllà

A Bayreuth també han tingut una transició tranquil·la entre el nonagenari Wolfgang Wagner i les seves filles Eva i Katharina, que no tocaran pas l'essència del festival. Ara bé, si un es fixa amb atenció, es poden observar indicis reveladors. El Verd Turó ha creat una empresa, BF-Medien, per a tot el tema de noves tecnologies, i que també ha produït Der fliegende Holländer per a nens, un dels muntatges més comentats de l'estiu. La presidenta de la companyia no és ningú altre que Katharina Wagner. Una forma hàbil d'acumular poder al marge de l'estructura oficial del festival? Les òperes de Wagner ja ens ensenyen que després de la calma ve la tempesta.

Ja que hem començat amb un naixement, acabarem amb el que sol haver-hi abans. En el programa del Festival de Glyndebourne, Gus Christie, nét del fundador i màxim executiu de la cita britànica, informava que a finals d'any contrauria matrimoni amb la soprano Danielle de Niese, l'explosiva Cleopatra que va sacsejar els prats de Sussex. En els festivals sempre pot néixer l'amor.

Xavier Cester
Avui