Cerca de notícies

Enquesta

El querubí i la maga

30/8/2009 |

 

La comparació, al Festival de Salzburg, entre 'Armida' de Haydn i 'Le nozze di Figaro' de Mozart demostra qui dels dos compositors és millor operista.

 

El Festival de Salzburg tanca avui les portes d'una edició durant la qual el cronista ha vist més butaques buides que en anys anteriors. Tot i que el nivell d'assistència continua essent alt, un 93%, el descens en els ingressos per taquilla no deixa de ser un mal senyal per a un certamen que basa la meitat del seu pressupost (uns 50 milions d'euros) en aquesta via. Si ens posem, però, a lligar el vessant econòmic amb l'artístic, la pregunta seria si els 370 euros que costen les entrades més cares es veuen correspostos pel que es veu a l'escenari. La resposta no és fàcil, encara que algun diari austríac comentava que hi havia més batutes i cantants estel·lars en els concerts que en les òperes, i desitjava bon viatge a Berlín a Jürgen Flimm.

El destí pot ser cruel, i el millor muntatge que hem vist aquest any a Salzburg (ens vam perdre el lloat Al gran sole carico d'amore) és fruit del mandat del seu antecessor. Parlem de Le nozze di Figaro que Claus Guth situa a mig camí entre Strindberg i Bergman. Per a Guth, la primera col·laboració entre Mozart i Da Ponte no és cap folle journée de comicitat superficial, la qual cosa no vol dir que el públic rigués força, sobretot, com passa en tants teatres, del que llegia en els sobretítols, fenomen preocupant que algun dia haurem d'abordar amb més extensió.

Apriorismes inútils

La presència d'un querubí alat que juga amb el maelstrom d'emocions dels personatges és un dels elements més brillants del muntatge, sobretot en el final, quan tothom rebutja la mà d'aquest Eros juganer per aferrar-se a les seves parelles oficials. El descontrol de l'amor dóna pas a la convenció i la previsibilitat, a excepció d'un Cherubino que cau col·lapsat. De veritat correm tots a festejar?

Els apriorismes són ben sovint inútils: esperàvem una versió més ràpida i seca per part de Daniel Harding i ens vam trobar amb temps moderats (també un fraseig curt) i una batuta que no va voler violentar la seda natural de la Filharmònica de Viena. El 2006 Nikolaus Harnoncourt va aconseguir, amb una tria quasi perversa de temps, donar un relleu inusitat (i molt més d'acord amb el muntatge) de la partitura, i aquest relleu també faltava en alguns dels cantants nous respecte l'estrena de la producció.

El cas més evident va ser Marlis Petersen, una Susanna de manual (veu tersa, estil aplicat), més previsible que la d'Anna Netrebko, mentre que el Cherubino discret d'Isabel Leonard quedava ben lluny de Christine Schäfer. Luca Pisaroni sí que va ser una bona alternativa com a Figaro, una criatura reflexiva que també podia caure en esclats de violència. Dorothea Röschmann repetia la tràgica encarnació de la Comtessa amb una veu ara més aspra que potser només té sentit en un muntatge així. La interpretació més sobirana va ser l'Almaviva de Gerald Finley, actor impressionant, veu pletòrica i artista que explora totes les facetes d'un personatge que seria un error considerar el dolent de la funció.

Passar, amb només tres quarts d'hora de diferència, d'una de les òperes més perfectes de la història a un dels millors títols d'un gran compositor no recordat precisament per la seva obra dramàtica va ser molt didàctic. En aquest any Haydn, Salzburg va reposar l'Armida de fa dos anys, una peça de partitura sovint enlluernadora -àries compromeses, orquestració fulgurant- llastrada per un llibret en el qual passen ben poques coses que no paren de repetir-se i que condueixen a un final buit per molt que estigui guarnit de marxa militar.

La feina del director d'escena es complica quan aquest drama per a sis personatges es representa en l'amplíssim espai de la Felsenreitschule. Christof Loy el va omplir amb un munt d'extres que no paraven de córrer amunt i avall. Aquests soldats cristians i mahometans duien cascos de ciclista. La lectura per a un sofert vianant de Barcelona era claríssima: l'enemic va en dues rodes!

Guerra de sexes

Loy fa bé de plantejar la trama no com un xoc de civilitzacions sinó com un episodi més de la guerra de sexes: la relació tempestuosa entre Armida i Rinaldo és la prova que dona i home no poden viure l'un sense l'altre, però tampoc poden viure l'un amb l'altre: s'esbatussen a parts iguals. Ironies a banda, i reconeixent la precisa direcció d'actors, el muntatge de Loy ajuda poc a defensar la causa operística haydiniana. Ivor Bolton a la batuta és un advocat més convincent, sostenint l'impuls de la música i extraient un so nítid de l'Orquestra del Mozarteum.

Annette Dasch és una cantant amb força predicament als països germànics i l'any vinent serà l'Elsa de Jonas Kaufmann a Bayreuth. No li negarem a la soprano alemanya ni el sex appeal ni l'entrega com a una Armida que ningú pot abandonar sense pagar les conseqüències, però en el seu arsenal tècnic hi ha massa forats (sons desiguals, agilitats no sempre netes) perquè compartim l'entusiasme teutó. També molt aplaudida va ser la Zelmira d'una Mojca Erdmann d'agilitat brillant i timbre infantil.

Impermeable a tot canvi d'intendent a Salzburg, Michael Schade va ser un Rinaldo prou coratjós, mentre que Richard Croft va tenir massa poques oportunitats de lluïment com a Ubaldo. Vito Priante va ser un Idreno viril que va cantar amb tanta empenta com l'emprada a torturar el Clotarco de Bernard Richter.

I per al 2010? Tindrem una estrena absoluta (Dyonisos de Wolfgang Rihm), nous muntatges d'Elektra (Daniele Gatti/Nikolaus Lehnhoff), Lulu (Nikolaus Harnoncourt/Jürgen Flimm) i Orfeo ed Euridice (Riccardo Muti/Dieter Dorn), i reposicions de Don Giovanni i Roméo et Juliette amb Anna Netrebko. Per a tots els gustos.

Xavier Cester
Avui