Cerca de notícies

Enquesta

Bon nas

23/8/2009 |

 

El Teatre Mariinski presenta segell propi amb la iconoclasta 'El nas' de Xostakóvitx, mentre que de la Royal Opera House arriba un notable 'Don Giovanni'.

 

Comencem per una cita del nostre benvolgut col·lega Xavier Casanoves Danés: "Les masurques i els moviments lents d'ambdues sonates van ser moments fora del temps, moments d'aquell encís que hom voldria fàusticament demorar, deturant l'instant". Les sonates de què parla són la Tercera op. 58 i la de violoncel i piano op. 65 que Maria João Pires va interpretar al Festival Pau Casals i que també estan incloses en un disc doble dedicat a les últimes obres de Chopin que la pianista portuguesa ha gravat per a Deutsche Grammophon. La depuració i, alhora, densificació emocional, de l'art de Pires arriba en aquest registre a cotes impressionants. A més, continua tenint bon nas per trobar col·laboradors i el violoncel de Pavel Gomziakov canta amb la mateixa exquisida fluïdesa que el piano de Pires.

La naturalitat sense afectacions de la intèrpret lusitana és una virtut que també posseeix Bernard Haitink, un director que està ben a dalt en el nostre personal escalafó. El mestre holandès aconsegueix que la sempre enlluernadora Simfònica de Chicago exhibeixi els colors més seductors en un Daphnis et Chloé de Ravel al qual tampoc falta frenesí en l'apoteòsic final. Aquest registre del segell de l'orquestra, CSO-Resound, està ben acompanyat per un no menys admirable Gloria de Poulenc, per a més lluïment del cor de la casa.

Continuem als Estats Units, on les dificultats financeres que pateixen moltes companyies d'òpera pot tenir conseqüències negatives en la nova creació, la qual cosa seria una llàstima perquè el país de les barres i les estrelles n'ha estat en els últims decennis un focus important. El criteri estètic majoritari seria titllat des de la vella (i sovint cínica i condescendent) Europa de conservador, per exemple en Anna Karenina de David Carlson, nom desconegut per al cronista fins a l'edició per part de Signum Classics d'aquesta òpera estrenada el 2007. Stewart Robertson copsa a la perfecció l'atmosfera d'una partitura que beu sense miraments de la tradició russa (tema obliga?) de Txaikovski i Rakhmàninov sense, ni de bon tros, el seu geni, mentre que Kelly Kaduce, tot i que el dramatisme del paper la porta al límit i més enllà, és una Anna convincent.

Encara que els crítics siguem pèssims profetes, és poc probable que aquest títol s'incorpori al repertori. Ho farà algun dia La rondine de Puccini? D'intents no en falten, i si la feble trama és de difícil solució, la música és de gran qualitat, amb una de les melodies més intrínsecament belles de la història de l'òpera italiana (i no és el Sogno di Doretta). En el muntatge de 1998 de Washington que edita Decca en DVD, Marta Domingo, esposa del director de la companyia, emula sense contemplacions l'estil Zeffirelli, tan apreciat enllà de l'oceà, sense efectes secundaris perniciosos, oferint un marc glamurós a la Magda acurada, si bé un xic freda, d'Ainhoa Arteta.

L'emperadriu sola

El contrast amb La incoronazione di Poppea filmada l'any passat a Glyndebourne és total, no ja només per la música, sinó sobretot per la concepció escènica despullada de Robert Carsen. Els micros de Decca eviten el problema que hi havia a la sala (el cortinatge del decorat es menjava el so) i les càmeres subratllen l'impecable treball d'actors, sobretot el retrat psicopàtic que en fa de Nerone Alice Coote. La direcció d'Emmanuelle Haïm és menys avorrida del que recordàvem, però els desajustos vocals de la Poppea de Danielle de Niese són els mateixos. Això sí, la soprano aconsegueix que el final, amb la nova emperadriu totalment sola i desvalguda, posi la pell de gallina.

La producció de Francesca Zambello de Don Giovanni també acaba amb un cop d'efecte, la baixada als inferns del dissolut, on troba noves víctimes de la seva lascívia incontenible. Opus Arte va esperar al setembre passat per filmar aquest muntatge de la seva propietària, la Royal Opera House, i va fer bé, perquè el repartiment és de primera, començant per la immillorable parella que, com al Liceu, van fer Kyle Ketelsen i Simon Keenlyside, un Giovanni brutal i al mateix temps impossible de resistir, al costat de l'Elvira frasejada amb tanta fermesa com delectació per Joyce DiDonato o l'Ottavio de luxe de Ramón Vargas. El veterà Charles Mackerras dirigeix amb la saviesa de qui sap com ha de sonar cada corxera, cada embelliment, cada cadència.

Mackerras va tenir nas per adaptar-se als criteris historicistes que han ofert noves perspectives al repertori del classicisme. Per la seva banda, Valeri Guérguiev té un bon nas per saber que, amb el marasme discogràfic existent, cada cop més teatres i orquestres opten per l'autoedició dels seus projectes. Dit i fet, el nou segell Mariinski neix amb, justament, El nas, la primera òpera de Xostakóvitx. Guérguiev dirigeix amb empenta i virtuosisme aquest irresistible esclat satíric d'un compositor de 22 anys que necessita un equip de cantants més llarg que un dia sense pa i que la troupe del teatre de Sant Petersburg assumeix amb honors (destaquem el tenor Andrei Popov en la tessitura inhumana del Gendarme). L'impacte que aconsegueix Guérguiev és innegable, tot i que enyorem el caràcter abrasiu de la gravació pionera de Guennadi Rojéstvenski. Hi ha dies, però, en què no cal tenir el nas tan fi.

Xavier Cester
Avui