Cerca de notícies

Enquesta

Els titelles de l'amor

23/8/2009 |

 

Claus Guth torna a Salzburg amb un Mozart - Da Ponte.

L'amor mai no és com ens l'imaginem. Aquesta és una lliçó que es desprèn de les tres òperes que Mozart va escriure amb llibret de Lorenzo Da Ponte. Claus Guth tanca amb Così fan tutte aquesta trilogia que ha anat presentant a Salzburg reprenent elements dels muntatges anteriors. Així, tenim la gran escala de Les noces de Figaro, aquí situada en un apartament ultramodern de gèlid minimalisme, i el bosc, espai de misteri i de pulsions alliberades, de Don Giovanni. Més decisiu, però, és el retrat de Don Alfonso, mig seductor que ha sobreviscut als seus excessos, mig àngel manipulador. Ara més madur que en l'encarnació a les Noces.

Don Alfonso (un esplèndid Bo Skovhus) manega les dues parelles d'amants com titelles sotmeses a hipnosi. No li cal recórrer a l'artifici de les disfresses, perquè la confusió no és d'identitat, sinó on rauen els veritables afectes. En algun moment Guth abusa dels seus propis artificis, com una coreografia discotequera, però és fidel a la força pertorbadora de l'òpera.

Musicalment les coses van ser més plàcides gràcies a l'amorosida direcció d'un Adam Fischer i les sonoritats tornassolades de la Filharmònica de Viena. Els protagonistes tenien el físic ideal per encarnar joves enamorats amb les hormones convulses i veus en general apropiades. La més destacada va ser la Fiordiligi de Miah Persson, que va transformar Per pietà en un moment d'adolorida introspecció, mentre que la histriònica Despina de Patricia Petibon va aixecar les rialles més espontànies. Tot i certa fragilitat en l'agut, Topi Lehtipuu va ser un Ferrando de línia més exquisida que el brusc Guglielmo de Johannes Weisser, i va completar l'equip la correcta Dorabella d'Isabel Leonard.

Xavier Cester
Avui