Cerca de notícies

Enquesta

Paraula divina i ben cantada

22/8/2009 |

 

Riccardo Muti porta a Salzburg una raresa de Rossini, 'Moïse et Pharaon'

 

Els designis del Senyor han de ser obeïts, si no la seva ira pot ser devastadora, com prou van patir els egipcis al mostrar-se poc sol·lícits per alliberar els seus esclaus hebreus. Encara que no tinguin capacitat d'enviar plagues, a vegades també és recomanable complir els designis dels grans divos de la música, i si Riccardo Muti volia fer Moïse et Pharaon, ou Le Passage de la Mer Rouge de Rossini, el Festival de Salzburg ha complert amb el seu manament, no debades l'italià s'ha convertit en el director estrella dels muntatges lírics durant el mandat de Jürgen Flimm. A més, el seu amor per l'obra és conegut, ja que també la va dirigir a Milà (existeix edició en DVD).

Molt abans de les fantasies fílmiques de Cecil B. DeMille, Rossini va evidenciar que la paraula de Déu pot donar molt de joc com a espectacle. Moïse et Pharaon és la revisió que va fer el 1827 per a París d'una òpera italiana anterior, Mosè in Egitto. La paraula divina, tanmateix, va ser seguida de forma molt lliure pels llibretistes, que no van dubtar a introduir nombroses variants respecte al que explica l'Èxode. Així, Moisès es troba a Egipte tant el matoll cremant com les taules de la llei, mentre que les plagues passen de deu a una. A més, les aigües del mar Roig no se separen, sinó que els hebreus hi caminen per sobre, com faria segles més tard cert natzarè.

L'obra és el penúltim graó que pujaria Rossini abans del cim que suposa Guillaume Tell, punt final de la seva carrera operística. La magnificència de la partitura compensa amb escreix les febleses d'una trama farcida de pregàries i amb una història d'amor un punt forçada entre el fill del Faraó i la neboda de Moisès. Aquestes febleses, tanmateix, són les que compliquen la tasca dels directors d'escena actuals, i més si al fossat hi ha un Muti poc amant dels experiments.

Per un euro

Ningú espera ja a aquestes alçades els efectes espectaculars propis d'una obra escrita per a l'Òpera de París (terratrèmols, arcs de sant Martí, una piràmide convertida en volcà), però Jürgen Flimm podia haver mostrat una mica més d'imaginació. L'intendent del festival va desobeir el seu propi designi expressat fa tres anys en una entrevista a l'AVUI de no dirigir cap muntatge a Salzburg. Però el projecte inicial de Pier'Alli es veu que era tan car que Flimm va decidir posar-s'hi ell mateix cobrant un simbòlic euro com a caixet.

La bona notícia és que el muntatge renuncia a mostrar vencedors i vençuts en la disputa entre hebreus i egipcis, una disputa que fa impossible acabar d'escriure en el mur del decorat el manament més important: no mataràs. La mala notícia és que Flimm és incapaç de treure un mínim de suc al moviment dels cantants i del cor, perduts en la immensitat del Grosses Festspielhaus, i cau en la obvietat de vestir els egipcis amb gel·labes i els jueus com si estiguessin a punt de ser enviats a un camp. La impotència de Flimm es va veure accentuada per la projecció en vídeo de multitud de cites bíbliques i la conversió del ballet del tercer acte en la il·lustració de la matança dels primogènits, cosa que no lliga amb la saltironant música de Rossini.

Si Flimm s'ofega en les aigües del mar Roig, Muti sura sobre elles de forma esplèndida. De fet, s'ha repetit el mateix fenomen que l'intendent de Salzburg admet que va passar en l'Otello de l'any passat: direcció escènica catastròfica versus direcció musical esplendorosa.

Muti va donar amplitud i respiració a la partitura, i si la solemnitat oratorial sempre va estar present, tampoc van faltar adequats esclats d'energia. Només en comptades ocasions va mostrar la Filharmònica de Viena que el Rossini seriós no és el seu territori habitual, en canvi el cor va estar sensacional.

Amb Muti a la batuta era d'esperar un equip vocal disciplinat i d'estil homogeni, amb una dicció francesa, a més, prou correcta. Com a Milà, Ildar Abdrazakov va ser un Moisès que té la fermesa impertorbable de qui està convençut que traurà el seu poble de l'esclavatge. El Faraó de Nicola Alaimo va prendre embranzida a mesura que avançava la funció, no com Eric Cutler, impecable en tot moment com un Aménophis de cant florit i aguts ferms. L'objecte infructuós del seu afecte era l'Anaï de Marina Rebeka, emotiva en la gran ària del quart acte, tot i que la veu es torna àcida sota pressió. Nino Surguladze (Sinaïde) i Juan Francisco Gatell (Éliézer) van donar especial relleu a les seves intervencions. La representació va ser un èxit, però els forats a la sala i alguna deserció ens fan dubtar de si el públic de Salzburg està per drames bíblics.

El bo i millor de la clàssica

L'impacte mediàtic de la programació operística és tan formidable que és fàcil oblidar que Salzburg també és un festival teatral de primera magnitud i que per la seva amplíssima oferta de concerts passa dia sí, dia també el bo i millor de la música clàssica, amb lloc preferent per a la Filharmònica de Viena. L'orquestra va acompanyar amb delicadesa un Clemens Hagen còmode en els vagarejos poètics del Concert per a violoncel de Schumann. En la Simfonia núm. 9 de Bruckner, Franz Welser-Möst va aconseguir un acabat instrumental enlluernador, però a la seva versió li va faltar esquinçament emocional. Bruckner va dedicar l'obra a "l'estimat Déu" i Rossini ja ens havia mostrat que terrible pot arribar a ser Déu.

Xavier Cester
Avui