Cerca de notícies

Enquesta

Carreres exemplars

2/8/2009 |

 

 

Quin és el moment apropiat per a la retirada d'un cantant? Difícil qüestió, una de les respostes possibles de la qual seria quan el públic el trobi a faltar i no quan es pregunti què fa encara als escenaris. Julia Varady es va retirar a temps, perquè com mostra Le passage du flambeau, un DVD de Medici Arts, la veu encara manté les qualitats que van contribuir a convertir la soprano romanesa en una de les cantants més importants dels últims 30 anys.

Les càmeres de Bruno Monsaingeon han entrat a casa seva (i de Dietrich Fischer-Dieskau) per a un seguit de classes magistrals en les quals Varady parla amb tanta passió com precisió (les seves observacions tècniques i interpretatives són d'un sentit comú desarmant) i canta potser massa per a unes alumnes temptades d'imitar, amb una veu que no ha perdut insolència en l'agut i consistència en el greu. Esclar que pocs exemples són tan dignes d'imitar com el de Varady.

Un altre exemple de carrera modèlica és la del Quartet Guarnieri, que ha decidit dir prou després de 45 anys de trajectòria. Un dels últims treballs és The Hungarian Album (RCA), estimulant acostament a peces poc divulgades de Ernö Dohnányi i Zoltán Kodály.

Britten excels

Evitem la nostàlgia fàcil de dir que tot temps passat va ser millor, perquè en l'actualitat també hi ha quartets i cantants de vàlua en les beceroles d'una gran carrera, com la contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux. El recital Schumann que ha gravat per a Naïve al costat del piano sensible de Daniel Blumenthal ens mostra una Lemieux d'una maduresa encomiable, en especial en un magnífic Liederkreis op. 39.

Amb Mark Padmore, un nom amb més pedigrí que el de la contralt, passem de l'excel·lència a l'excelsitud. El tenor britànic signa per a Harmonia Mundi un disc dedicat a les cançons de Britten que, sota el títol de Before life & after, suposa una de les experiències discogràfiques més extraordinàries dels últims mesos. Per a qui no els conegui, recomanem que corrin ràpid a escoltar The holy sonnets of John Donne, compostos el 1945 per Britten sota l'impacte de la visita als camps de concentració, i en els quals Padmore, en simbiosi exemplar amb Roger Vignoles, es capbussa amb una esfereïdora intensitat visionària.

Si Padmore és un dels més corprenedors evangelistes de l'actualitat, una passió anterior a les de Bach d'un dels seus contemporanis més il·lustres arriba de la mà de René Jacobs a Harmonia Mundi. El músic belga explota al màxim la teatralitat i els colors vius de la Brockes-Passion de Telemann, i si els petits talls que fa són de difícil justificació, la tasca del Cor de Cambra de la RIAS i de l'Akademie für Alte Musik de Berlín és compensació suficient.

Un altre contemporani de Bach, Händel, està tenint un aniversari ben farcit de nous enregistraments. Alan Curtis i Il Complesso Barocco han fet molt per ampliar el catàleg discogràfic del caro sassone, i si bé no es pot dir que les seves versions siguin les més excitants possibles, la pulcritud de la seva feina també dóna satisfaccions, sobretot quan s'alia amb veus com les de Joyce DiDonato, protagonista inesperada i terriblement seductora d'Alcina. No és estrany que el Ruggiero de Maite Beaumont no es pugui resistir als seus sortilegis. Element comú, a més de Curtis, entre aquesta obra mestra i la menys coneguda Ezio, editada també per Archiv, és Karina Gauvin, soprano de lluminoses qualitats.

Escoltar els Concerts per a orgue opus 4 que han gravat per a L'Oiseau-Lyre (tres hurres per la resurrecció d'aquest segell) Ottavio Dantone i l'Accademia Bizantina és passar a una forma d'abordar la música de Händel molt més dinàmica i imaginativa que la de Curtis.

Dantone ha dirigit l'Acadèmia 1750, formació que ara publica a Columna Música l'eco del concert de presentació del Centre Robert Gerhard amb simfonies de Carles Baguer (salta La Passione de Haydn i se n'afegeix una no interpretada en viu), amb la concertino Farran James liderant el conjunt en aquestes plaents partitures.

No ens movem de Catalunya per tancar aquestes recomanacions, perquè Jordi Savall reincideix sense deixar de sorprendre: The celtic viol (Alia Vox) és un dels discos més bells de la seva carrera, i ja en portem un bon grapat. En companyia del gran Andrew Lawrence-King a l'arpa, Savall explora el repertori tradicional escocès i irlandès i, amb una síntesi miraculosa de naturalitat i sofisticació, ens arrossega a la dansa més animada i ens emociona amb el sospir més melangiós de la seva viola.

Xavier Cester
Avui