Cerca de notícies

Enquesta

L'òpera s'estreny el cinturó

2/8/2009 |

 

La crisi econòmica i la caiguda dels ingressos obliga molts teatres d'Europa i Estats Units a reduir costos i disminuir la seva activitat.

Caiguda dels ingressos, reducció de la producció, ajornament dels projectes menys comercials, retallada de les despeses, congelació salarial i, en el pitjor dels casos, acomiadaments. Aquest panorama desolador no és exclusiu dels fabricants de cotxes, també els teatres d'òpera topen de front amb la crua realitat d'una crisi econòmica d'evolució imprevisible, especialment sensible per a un gènere que necessita considerables quantitats de diners per poder pujar cada dia el teló.

L'anunci, la setmana passada, que el Gran Teatre del Liceu suspenia la programació del Foyer a causa del notable descens dels ingressos és un símptoma més dels núvols amenaçadors que s'acosten a molts coliseus, tant a Europa com als Estats Units.

Els teatres europeus es financen amb diners públics i privats, és a dir, taquillatge, mecenatge i altres aportacions. La proporció entre les dues vies, tanmateix, varia força. Molts gestors parlen de 50/50 com a proporció ideal. Aquest és el cas dels dos principals teatres de l'Estat, el Liceu, amb un 50,8% d'ingressos institucionals, i el Real de Madrid, amb el 50,7%. Contràriament, però, a una imatge força estesa, Barcelona té un pressupost més elevat que Madrid, 59,1 milions d'euros davant 54,7.

Subvenció extra

La tempesta perfecta arriba quan, com en el cas del Liceu, les dues vies pateixen: la disminució o, en el menys dolent dels casos, la congelació de les aportacions de les administracions, i la pèrdua d'ingressos de taquillatge i esponsorització. De fet, aquest darrer capítol és el més preocupant, ja que en moltes companyies d'Europa els nivells d'ocupació se situen encara al voltant del 90%.

La proporció àuria en els ingressos no s'aplica en tots els teatres. Per exemple, a l'Òpera Nacional de París. Aquí és l'Estat el principal garant de la marxa de la grande boutique, en definició de Verdi, aportant el 55% dels 180 milions d'euros de pressupost.

Com a París, l'Òpera Estatal de Baviera tampoc no ha notat de moment un descens en el taquillatge, tot i que estan a l'espera de l'aprovació, a la tardor, de les aportacions públiques, que cobreixen el 63% d'un pressupost de 82 milions d'euros.

Ben diferent és l'estructura pressupostària de la Royal Opera House de Londres, en la qual les aportacions públiques només suposen un 30% dels ingressos, situats en 104 milions d'euros. El Covent Garden també és dels afortunats que afirmen que de moment no noten la crisi. Si això fos cert, l'Arts Council no els hauria acabat d'atorgar 820.000 euros extra d'un fons especial per ajudar entitats afectades per la crisi.

Els núvols més negres són a Itàlia, la pàtria de l'òpera. El govern de Silvio Berlusconi ha realitzat una brutal retallada del 25% del pressupost del Fondo unico per lo spettacolo, l'organisme que distribueix les subvencions als teatres. Les conseqüències no s'han fet esperar i, així, el Maggio Musicale Fiorentino només ha pogut dur a escena un dels tres títols anunciats i el Communale de Bolonya ha eliminat dues produccions del cartellone.

Només la Scala de Milà pot respirar una mica gràcies al sanejament financer realitzat pel seu superintendent, el francès Stéphane Lissner, que disposa d'un pressupost de 106 milions d'euros (un 45% d'origen públic). El govern, a més, vol donar més autonomia a la Scala traient-la del fons únic, la qual cosa no fa gaire gràcia a les altres companyies.

Escenari desastrós

A l'altra banda de l'oceà, la tempesta ja fa mesos que ha esclatat, i algunes companyies petites s'han vist forçades a tancar les portes. Als Estats Units no existeix el coixí de les subvencions públiques -en la totpoderosa Metropolitan Opera House de Nova York només representen el 0,3% dels 205 milions d'euros de pressupost-, i els teatres viuen de les vendes d'entrades i de la generositat dels mecenes privats. En l'actualitat, aquestes dues aixetes ragen molt menys en el país on es va originar la crisi financera actual.

Al gener, Peter Gelb, director general del Met, ja parlava d'un "escenari desastrós". Les reserves financeres de la companyia, l'anomenat endowment, invertides en valors varis, s'han reduït en un terç, les donacions van a la baixa i el ritme de venda d'entrades, tot i complir-se les previsions a finals de temporada, ha estat més lent del desitjat.

Conseqüència: les retallades en els salaris i els canvis en la programació del curs vinent no s'han fet esperar, això sí, a diferència del Liceu, es van fer abans d'anunciar oficialment el cartell. Fora, doncs, les òperes massa arriscades o cares -The Ghosts of Versailles, de John Corigliano, o La dona sense ombra, de Strauss- i endavant amb títols amb més ganxo a la taquilla com La Traviata.

Per no espantar encara més la clientela, el Met es resisteix a pujar els preus de les entrades. Tot i això, les previsions són que la temporada 08-09 acabi amb números vermells, i fins i tot el teatre ha posat com a garantia d'un préstec els murals de Marc Chagall que adornen el hall.

Plácido Domingo també ha hagut d'aplicar mesures dràstiques en les dues entitats que dirigeix. El reclam del seu nom no ha estat suficient per evitar les pèrdues, i si a Los Angeles ha acomiadat el 17% del personal administratiu, ha reduït el nombre de funcions i ha posposat l'estrena d'una adaptació operística de la pel·lícula Il postino; a Washington ha ajornat cicles de L'anell del nibelung.

Molt més magre ho té la New York City Opera després d'una temporada sense representar cap òpera (el teatre estava en obres), un dèficit acumulat de 7 milions d'euros i un patrimoni sota mínims després de buidar les reserves per pagar deutes. La coneguda com a "òpera del poble" haurà de treballar de valent per no acabar com els teatres de Baltimore, Connecticut o Orlando: en fallida. Per a aquestes companyies d'òpera, "la commedia è finita".

Xavier Cester
Avui