Cerca de notícies

Enquesta

Commocions

26/7/2009 |

 

Una setmana moguda: l'ombra de la sospita arriba als gestors del Palau de la Música, mentre el Liceu decideix escapçar la programació al Foyer per la notable pèrdua d'ingressos.

L'oasi musical català ha experimentat aquesta setmana una doble sotragada de conseqüències imprevisibles. Com és obvi, la notícia més impactant ha estat l'escorcoll policial a les oficines del Palau de la Música Catalana arran d'una denúncia per presumpta desviació de fons per valor de més de dos milions d'euros. Com que en aquestes pàgines no ens dediquem a la premsa groga, deixarem que el procés segueixi el seu curs i s'aclareixi la realitat o no de les acusacions, la qual cosa, però, no es contradiu amb l'admissió del cop monumental que rep una de les principals institucions culturals del país, que, tot i una base privada, rep grans quantitats de diners públics.

Per ser precisos, el cop el reben els seus dirigents. Per desgràcia, en aquest petit país estem massa avesats a la personalització (i patrimonialització) de les institucions, i el Palau no ha estat una excepció. L'ombra de la sospita ha arribat ara a qui es considerava un model de gestor cultural i un dels paradigmes de la vitalitat de la societat civil catalana, eufemisme molts cops usat per no dir oligarquia. El futur immediat es presenta ben tèrbol -com reaccionaran els patrocinadors i les administracions?-, però l'actuació de la justícia, sigui quin sigui el desenllaç, no hauria de derivar en un pacte de silenci còmplice (un altre mal costum d'aquest petit país), sinó que hauria de servir almenys per airejar una casa a vegades massa opaca.

Això passava quan encara no ens havíem recuperat d'una altra commoció. Mentre encara rumiàvem si Guleghina va ser millor Turandot que Casolla o DeVol, el Gran Teatre del Liceu suspenia les activitats del Foyer de la temporada vinent. La causa, el significatiu descens en els ingressos, tant públics -ja fa anys que les aportacions institucionals estan a la pràctica congelades i les perspectives no semblen millors- com propis -taquillatge i patrocini, bàsicament-, un descens no previst quan es va presentar la programació i el pressupost del proper curs (els números sempre quadren quan es convoca la premsa).

Si l'estalvi anunciat per aquesta cancel·lació, de 220.000 euros, dins d'un pressupost de més de 59 milions, sembla una gota d'aigua (no arriba al 0,4%), l'impacte artístic és molt superior, perquè estàvem davant d'una iniciativa ben rebuda pel públic, que permetia apropar-se a un repertori molt divers amb la participació de joves cantants en progressió i músics de la casa que per un dia sortien del fossat per tocar en formació de cambra, exercici ben saludable per a la salut d'una orquestra. Parèntesi temporal? Ja sabem que no hi ha res més durador que la provisionalitat.

Aniversari modest

La notícia arriba a les portes de la commemoració del desè aniversari de la reobertura del Liceu. Les estretors econòmiques justificarien un programa de summa modèstia en el qual cal destacar, tanmateix, l'entrega de les renascudes Medalles d'Or a deu personalitats en conjunt indiscutibles. Ara, el cronista no deu ser pas l'únic liceista que troba a faltar un nom que va deixar una petja inesborrable: Mirella Freni.

La modèstia també presideix l'exposició commemorativa al Palau Robert, que diu moltes coses tant pel que ensenya (que no és gaire) com pel que no ensenya (que és molt). Deixant de banda petits errors (la conversió en Teatre Nacional de Catalunya no va ser el 1932), l'apartat Abans resumeix 147 anys amb quatre cites descontextualitzades i un grapat de fotos projectades, mentre que en el Llavors un vídeo borrós (però atractiu) i unes quantes fotos recremades -ironia involuntària- mostren l'incendi i la reconstrucció.

És a l'arribar a Després i Demà (convertit en un aparador comercial dels DVD editats per la casa) que copsem les intencions del comissari de l'exposició i fugaç cap de comunicació del Liceu: aquest és un recorregut teleològic, tot el passat del teatre existeix per justificar el present i el futur. I si no queda prou clar, un text proclama que "cal donar continuïtat al projecte artístic". Ja que el director general del teatre és amant de fer plans i estudis, també se'n podria fer un per analitzar si en el descens de públic, a més de la crisi, la programació hi té res a veure. Se'ns oblidava, el públic és el gran absent de l'exposició.

Titular més gerent

Palau, Liceu, ens falta L'Auditori, que també ha sortit als papers amb la presentació, ja sí amb tots els ets i uts, de Pablo González com a director titular de l'OBC a partir del 2010. Encara que fos a vegades per contradir-los, no van faltar els tòpics de rigor (millora del nivell, aposta a llarg termini), però la claredat d'idees mostrada pel músic asturià són bons auguris. González també va parlar de millores en l'acústica. Li faran més cas que a Eiji Oue?

Amb el nou director arriba un nou gerent, François Bou, amb notable experiència en orquestres diverses. Si la consulta a l'oracle de Google no enganya, recentment va treballar també a la mateixa agència de management que porta a Pablo González. Al final resultarà que no és el país el que és petit, sinó el món.

Xavier Cester
Avui