23/7/2009 |
Un Liceu abarrotat va rebre amb gran entusiasme la primera de les nou funcions de l’obra de Puccini.
Per commemorar els 10 anys de la reinauguració del Liceu després del fatídic incendi, el coliseu de la Rambla ha programat (fora d’abonament) Turandot, òpera que va obrir fa una dècada una nova etapa tant per a la institució com per als nombrosos aficionats barcelonins. Un Liceu abarrotat va rebre amb entusiasme la primera de les nou funcions de l’obra pòstuma pucciniana en una nit que es va alçar amb un triomf principalment vocal, a l’estar protagonitzada per cantants de primera divisió.
La ja coneguda direcció d’escena de Núria Espert no va despertar aquesta vegada controvèrsia, si bé en la seva estrena va ser rebutjada al replantejar-se el final de la, d’altra banda, inacabada obra de Puccini, obligant la princesa Turandot a immolar-se en honor a la seva pròpia divinitat i a la no acceptació del seu nou paper de submisa i enamorada; potser hauria estat diferent si Espert hagués sortit a saludar, però va quedar clar que la seva proposta no dóna gaire més de si.
Deixant de banda les possibles reinterpretacions d’una secció de l’òpera que definitivament no té l’aroma de Puccini, el públic va coronar la vetllada amb una ovació a un muntatge que va agradar, sens dubte, per la cinematogràfica escenografia d’Ezio Frigerio, pel colorista vestuari de Franca Squarciapino i pel competent equip vocal.
DESAVINENCES / No va complaure la direcció musical de Giuliano Carella, que, al capdavant d’una teatral simfònica liceista, va oferir una lectura de la partitura desajustada i amb desavinences entre fossat i escenari. Ainhoa Arteta, en el seu debut escènic al teatre, va obtenir un triomf personal com a Liù, amb veu homogènia, bellíssims pianos i exquisit gust musical; l’italià Marco Berti va brindar un portentós Calaf amb tot el seu torrent vocal en un paper que li ve com l’anell al dit; i Maria Guleghina, amb els seus eixordadors mitjans, va ser més Maria que Turandot, bastant desmesurada actoralment, però sempre convenç quan es tracta de deixar anar decibels.
La resta de l’elenc va arrodonir la nit, des del convincent Stefano Palatchi (Timur) fins a l’incombustible Josep Ruiz (Emperador Altoum), el trio format per Gabriel Bermúdez, Eduardo Santamaría i Vicenç Esteve Madrid –Ping, Pang i Pong, respectivament– i el competent cor del teatre, reforçat per la Polifònica de Puig-reig i el Cor Infantil de l’Escola Municipal de Nou Barris.
MANEL CEREIJO
El Periódico de Catalunya