Cerca de notícies

Enquesta

Felicitat impossible

19/7/2009 |

 

El Festival de Munic ens mostra com la vida en parella és una utopia irrealitzable tant per a Lohengrin i Elsa com per a Werther i Charlotte, mentre Lucrezia Borgia pateix pel seu fill.

El principal reclam del Festival d'Òpera de Munic, aparador concentrat del bo i millor de la temporada de l'Òpera Estatal de Baviera, era la nova producció de Lohengrin, amb un protagonista sobre el qual se centraven tots els focus del públic i la premsa especialitzada, fenomen lògic quan intèrprets d'aquesta magnitud aborden per primer cop papers considerats claus. Va passar fa poc al Liceu amb la fabulosa primera Salome de Nina Stemme, i passava ara a Munic amb Jonas Kaufmann abordant el cavaller del cigne. El repte va ser superat de manera admirable.

El tenor alemany no posseeix la veu que el tòpic associa a Lohengrin, és més fosca que no pas lluminosa, i en els grans concertants pot quedar una mica enrere en termes volumètrics, si bé això només pot molestar als que confonen heroisme amb cridar. La fermesa dels accents i la seguretat dels atacs van ser compensació més que suficient en un Lohengrin que no va fer patir ni un segon: aguts francs, cant expressiu, amb una capacitat liederística per al matís que va arribar al zenit quan altres fan figa.

Kaufmann va posar la pell de gallina al final del segon acte, quan Lohengrin implora la confiança d'Elsa, però això no va ser res davant un tercer acte que deixava bocabadat: un duo esplèndid; un In fernem Land realment narrat amb el pianissimo més extraordinari, només trencat quan declara la seva procedència; un Mein lieber Schwan més eteri encara. Amb la intel·ligència vocal i musical que l'ha dut amb ple mereixement al seu estatus actual, Kaufmann va triomfar a casa seva (és muniquès) amb un Lohengrin que, des d'aquest punt de partida ja memorable, només pot créixer.

Construïm la llar

També debutava en aquesta òpera de Wagner una altra cantant en clara ascensió, Anja Harteros, Elsa de veu plena, extensa i dúctil, en absolut la rossa bleda de tradició -com va plantar cara a l'Ortrud verinosa de Michaela Schuster i al Telramund furibund de Wolfgang Koch-, sinó un personatge massa obsessionat per evitar caure en la tragèdia. L'admirable Rei de Christof Fischesser i el sonor Herald d'Evgeny Nikitin completaven un repartiment que justificava el prestigi del teatre bavarès i que va tenir sempre al seu favor la batuta de Kent Nagano, titular de la casa. La seva versió és als antípodes d'un Barenboim: transparent, preciosista en el tractament del so, sense aclaparar mai les veus, tot i que a vegades el cor se li va escapar.

Més problemàtica va ser la posada en escena de Richard Jones, bastida sobre una idea única: Elsa construeix una casa, el seu niu de felicitat conjugal, un oasi de llibertat enmig d'una societat uniformada amb ecos orwellians. Jones no evita picades d'ull al públic com un Lohengrin vestit de bavarès en les seves noces, o una inscripció floral que cita la de la Villa Wahnfried a Bayreuth. La utopia domèstica, per descomptat, acaba en fracàs, i Lohengrin crema el llit de matrimoni i el bressol, i, en una imatge potentíssima, es queda desesperat davant el teló mentre ressonen les militaristes fanfàrries. El fracàs, tanmateix, no és individual, sinó col·lectiu, i, amb la marxa del cavaller, tot el cor agafa una pistola per suïcidar-se. La proposta de Jones té alguna escena mal resolta però almenys, a diferència de Stefan Herheim a Berlín, només explica una cosa i no quatre, i la que explica és prou frapant.

No en termes absoluts (ho va fer al Liceu), Edita Gruberova debutava en escena amb un paper rellevant, Lucrezia Borgia de Donizetti. Tot i la sospita que les forces no estaven al cent per cent, la raó principal perquè la impressió fos més mitigada que a Barcelona és que a Munic el paper semblava menys adient per a les seves possibilitats, en especial un final que posa a prova el seu feble registre greu, i la pirotècnia no va ser suficient per dissimular-ho. El muntatge de Christof Loy, només una mica menys despullat que la Lulu a Londres, tampoc ajudava. Un Gennaro de veu bonica tot i la seva recança en l'agut (Pavol Breslik), una bona cantant (Alice Coote) en un paper (Orsini) que no li escau i un baríton baladrer (Franco Vassallo) van acompanyar Gruberova sota la batuta adequada de Bertrand de Billy.

L'extitular del Liceu va estar menys adequat en un Werther brusc i sec, en un muntatge funcional de Jürgen Rose que converteix el poeta en una criatura sorgida d'un quadre de Friedrich que escampa la seva escriptura convulsa per tot el decorat. Sobre el paper, la representació unia dues estrelles com Vesselina Kasarova i Rolando Villazón. La primera va fer acte de presència, però, aplaudint la seva implicació, el cant sense legato i les contorsions melodramàtiques de la mezzo búlgara no són del gust del cronista. El recanvi del tenor mexicà va ser una altra història. Piotr Beczala va ser un Werther de veu de vellut i mel, aguts solars, i un estil curós de començament a final, un d'aquells tenors buscats com l'aigua al desert. Punt comú amb Kaufmann? Haver passat uns anys per Zuric abans d'atreure l'atenció general. Posem tots els ciris que calgui per demanar que no es beguin l'enteniment, cantants com Beczala, Kaufmann o Harteros, són bàsics perquè la felicitat operística no sigui impossible.

Xavier Cester
Avui