Cerca de notícies

Enquesta

Records de sarsuela

11/7/2009 |

 

El Teatre Lliure acull la primera aproximació del dramaturg Lluís Pasqual a la sarsuela amb 'Château Magaux' i 'La viejecita', reorquestrades per Miquel Ortega.

 

"He dirigit de tot, des de desfilades de calçotets fins a òpera, però em faltava la sarsuela", deia ahir Lluís Pasqual. L'encàrrec va sorgir d'Emilio Sagi, exdirector del Real i successor del mateix Pasqual al capdavant del Teatro Arriaga i els títols eren ben concrets, Château Margaux i La viejecita, de Manuel Fernández Caballero. Després d'estrenar-se a Bilbao, demà arriben al Teatre Lliure per tres nits dins la programació del Grec.

A Pasqual no li va costar gaire fer-se un mapa de la situació. "Château Margaux era el vals que la meva mare cantava els diumenges i La viejecita la primera obra que em vaig aprendre de memòria, la cantava al cotxe quan anava a Barcelona amb el meu pare".

Records d'infantesa que provenien d'una ràdio amb locutors de veu engolada. "La sarsuela va ser la meva educació musical d'aquell moment", uns anys 50 que Pasqual recorda en blanc i negre i que imaginava en colors. "Les fotos eren en blanc i negre, el No-Do era en blanc i negre, la televisió va néixer en blanc i negre i la ràdio, als anys 50, emetia concursos de cantants que van llançar Marisol i Ana Belén. Les sarsueles les imaginàvem com un món de glamur i luxe, com els valsos de Viena o un gran anunci de Ferrero Rocher".

I així és com ha materialitzat aquell món imaginari. "És un homenatge a aquell món de la ràdio, un espectacle tendre, amb humor i molt d'amor. La gent va a la sarsuela com qui va a una festa, i aquest esperit és el que he volgut conservar". Així, l'espectacle comença amb Château Margaux convertit en un gran estudi radiofònic amb orquestra, en blanc i negre, i acaba amb La viejecita en un gran decorat daurat presidit per les banderes d'Anglaterra i Espanya després d'haver expulsat les tropes napoleòniques.

Desempolsar el gènere

Afrontar una sarsuela, però, no ha estat fàcil. "Tenim la tendència a mirar el gènere des de dalt i el difícil ha sigut situar-s'hi cara a cara. Si la mires per sobre en fas una caricatura". Tant Pasqual com Miquel Ortega, el director musical, tenen clar que això de género chico no és un subgènere, sinó que l'expressió fa referència a la durada curta de les obres. "Una sarsuela no és mitja òpera, igual que una mezzosoprano no és mitja soprano", ironitza Pasqual. Tant l'un com l'altre defensen un gènere que calia desempolsar.

"La sarsuela ha sobreviscut al soterrani durant molts anys, és qüestió de modes", apunta Pasqual, tot i que reconeix que "el règim franquista va utilitzar-la com a marca igual com va fer amb el flamenc o els toros". "El pecat de l'home no és l'enveja, el primer és la ignorància, i nosaltres hem fet veure que ignoràvem aquest gènere. Igual que ara es desenterren fosses comunes, nosaltres el que hem fet és treure l'aguilucho de la bandera espanyola".

Tant a Lluís Pasqual com a Miquel Ortega els va ser fàcil reconèixer que, habitualment, "els llibrets són dolents, i molt, com també ho són els d'òpera", tot i que el de Château Margaux no existeix. "Només se'n conserven els cantables, o sigui que el text és meu", diu el dramaturg. Així, "els valors que han quedat són els musicals".

"És una música desenfadada de moltíssima qualitat -explica Ortega-. Els compositors no tenien tanta preparació tècnica com a França o Alemanya [on neix l'opereta], els falla l'orquestració, però es pot arreglar ràpid".

Malgrat els records i l'imaginari, Pasqual va deixar clar que l'espectacle "no és nostàlgic" i tocant de peus a terra acaba: "Jo era un nen feliç, però l'entorn era una catàstrofe".

Marta Porter
Avui