Cerca de notícies

Enquesta

Una nova generació de directors d'orquestra il.lusiona a l'afició a la clàssica

16/6/2009 |

 

La passió ha estat el seu fort: a la trentena, teïna una bona mà per dirigir orquestres i el cor calent.

 

Aporten frescor i imaginació, no tant en l'aspecte purament musical com en el de les formes. Estan en la trentena però ja són figures destacades de la direcció d'orquestra, disposats a eradicar la homenatge que s'ha rendit tradicionalment a les batutes. No més' mestres' amb pedestal. Avui vesteixen i es comuniquen d'una altra manera. La concentració de batutes joves en territori espanyol mai havia estat tan alta, una generació amb bona mà i el cor calent, la passió els ha permès ignorar que la seva joventut podia ser un obstacle en un món reservat a presumptes grans de la música.

"Han nascut a la societat de la informació i sota la influència d'internet, així que són conscients de les múltiples opcions d'entreteniment que hi ha - explica Joan Oller, director general de L'Auditori-. És la generació post Simon Rattle, saben que cal anar a buscar al públic i que preservar el patrimoni no impedeix comunicar d'una altra manera ".

Parlem del granadí Pablo Heras-Casado, que als seus 31 maneja un ampli repertori a disposició orquestres de mig món; de Pablo González, possible proper titular de l'OBC; de Rubén Gimeno, ara amb la Simfònica del Vallès, o del català ja universal Josep Caballé-Domènech, que atén a 'La Vanguardia' des de la Stavanger de Noruega. I, ull, de la titular de l'Orquestra de Joves de la Regió de Múrcia, Virginia Martínez (30), reconeguda com un dels cent joves talents europeus actuals, que es va formar i va debutar a Viena amb excel lents crítiques. Concentrada aquests dies a EE. UU. no ha estat possible contactar amb ella.

PABLO HERAS-CASADO
"A l'estranger havia espai per a un director jove"

Eclèctic, la cursa de Pablo Heras-Casado (Granada, 1977) mai no va ser estrictament musical. Interessat en el teatre, la dansa i l'art, a més de la música, els seus pares temien que ho deixés tot a mitges i no concretar res. I així va ser com va arribar a ser un dels nostres més brillants directors d'orquestra ...  sense tenir el títol. No es van demanar per dirigir l'orquestra de Granada, ni tampoc en la de Girona. És un home de fets consumats. Porta ja 14 anys dirigint ininterrompudament orquestres i teatres d'òpera a tot el món.

El seu camí cap a la direcció: "Encara que mai he deixat de treballar a Espanya, és cert que aquí mai no hi va haver espai per a un director jove. Però això ara està canviant. Ha estat important sortir fora i fer una carrera internacional perquè fora no hi havia tants prejudicis i sí més espai per a la gent jove ".

Com és la seva vida ara? Quan 'La Vanguardia' ho va entrevistar, venia de dirigir música contemporània a Zuric, de fer òpera a Bordeus, d'actuar a Los Ángelescon la Filharmònica enfrontant-se a la Quarta de Mahler. Allà va coincidir amb Gustavo Dudamel, el jove veneçolà que desperta passions i que és un referent per a joves directors.

¿Dudamel? "És fantàstic, un músic sorprenent. No és només la seva energia arrasadora i un esperit de celebració constant de la música; té un coneixement profund de l'ofici i de l'art i una gran senzillesa i generositat a l'hora de compartir el que fa amb els seus músics ".

Per a Heras, la perfecció no és un fi.  "Quan desapareix la noció de dificultat és quan sorgeix l'art; si no es traspassa aquesta dimensió, ja no m'interessa. Ni una orquestra perfecta, ni un cantant del qual no t'arribi la veu de manera carnal ... oun instrumentista que no traspassi la barrera de l'escenari. És una dimensió humana en la qual tu transpiren la música i li dónes vida ".

PABLO GONZÁLEZ 
"Si vols ser director, búscateun grup i dirigeix"

Se'n va anar a Londres als 19 anys i va ingressar a la Guildhall School. Als 20, Pablo González (Oviedo, 1975) ja dirigia una orquestra com a estudiant, i als 23 com a professional.. "Si vols ser director, dirigeix. Buscató un grup de gent i dirigeix. Això és el que t'ensenyen a Anglaterra. Si funciones, et donen ajudes formatives, però no t'exigeixen primer estudiar".

Guanyador del concurs de Cadaqués i principal director convidat de l'Orquestra Ciutat de Granada, González té molts números de convertir aquesta temporada a director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

Però no ho ha tingut fàcil.  En l'inici de la seva carrera li va diagnosticar una síndrome de fatiga crònica que el va apartar del treball durant un lustre. "Mirant el costat positiu - diu-, això em va donar l'oportunitat de mirar cap a dins i conèixer-me a una edat en què ningú no té temps de fer-ho. Veus que la música és meravellosa, però no indispensable. Vaig aprendre a no posar metes".

A Londres treballava 14 hores diàries, però no es penedeix: "La gent es meravella de com poden les orquestres angleses assajar tant, i és per el nivell de concentració que tenen, perquè des de nens toquen a orquestra.

A Espanya manca una xarxa d'orquestres infantils, de 10 a 16 anys. Empezar a los 16 es tarde". Començar als 16 és tard ".

El repte d'un director? "Fer que el públic entri en la música. No serveix el pur màrqueting, acabaria tocant 20 segons de la Cinquena de Beethoven per fer digerible. No hi ha de renunciar a la qualitat i és lícit demanar-li al públic atenció i concentració, igual que en un museu ".

RUBÉN GIMENO
"El director dictatorial pertenece a otro tiempo" "El director dictatorial pertany a un altre temps"

La setmana passada va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Rubén Gimeno (València, 1972) evoca els seus inicis:

"Sempre he sabut que anava a fer-ho, ho vaig viure a casa. El meu pare és músic, donava classes. Meu objectiu era ser músic d'orquestra perquè el que he pogut experimentar tocant en grup és una emoció incomparable".

Gimeno té molt elaborat el discurs sobre el que suposa ser director avui en dia: "El valor musical és un 30%, la resta és personal. M'agrada analitzar per què funciona aquest personatge, la manera que té de presentar-se i de convèncer els altres. Importa el magnetisme i la capacitat de comunicació. El director dictatorial pertany a un altre temps. El més difícil al final és ser tu mateix en un lloc tan transparent com el podi ".

Va aparcar el violí quan en l'Orquestra de Galícia li van oferir dirigir, una faceta en la qual va trobar encara més gran plaer. Las becas le llevaron a EE. Les beques van portar a EE. UU. UU. y de allí a Estocolmo. i d'allà a Estocolm. "Hi ha gent que es fan del seu instrument, però jo he descobert que m'he sentit limitat amb el violí". ¿Director jove?  No es veu inclòs en aquesta categoria. Avui es premia la precocitat, diu." "El nou director de la Simfònica de Castella i Lleó té 22 anys, Dudamel té 28 ..."

La seva etapa al capdavant de la Simfònica del Vallès és per a ell "una possibilitat de projecte atractiu, de ment oberta".  "És una orquestra acostumada a assumir riscos. Som conscients que no podem ser l'altra OBC. Allò essencial ha de radicar en la música, però hi ha elements que poden ajudar a reforçar la teva proposta, de manera que no tenim por a introduir text, ball , arts visuals ". En qualsevol cas, el seu contracte no li exigeix presència física més enllà de dotze o tretze setmanes l'any. Seguirà com a convidat en altres orquestres i començarà a treballar fora d'Espanya.

JOSEP CABALLÉ-DOMÈNECH 
"El directe no morirà mai, causa més plaer que el CD"

Josep Caballé-Domènech (Barcelona, 1973) no tenia planejat portar la batuta quan va començar a assimilar la música de manera voraç en el si d'una família d'intèrprets. La va emprendre amb el piano, el violí, la percussió, la veu ...  i avui és un dels directors d'orquestra catalans de nova generació amb més projecció internacional. Format a Viena, ha rebut el premi de l'Acadèmia Americana de Direcció, en Aspen, i el Rolex. L'OBC, la Royal Philharmonic de Londres; l'Tomhalle de Zurich; la filarmónica txeca; la d'Estocolm; la de Japó ...  són algunes de les formacions que s'han sotmès a la seva batuta. El seu debut operístic va tenir lloc al Liceu, després del que ha treballat en l'Òpera de Viena o La Fenice de Venècia.

 De moment no aspira a ser director titular de cap orquestra: "És una decisió que cal prendre consciència, implica decisions polítiques i personals que, segons com, poden dañarte; per mi el bàsic és dirigir en quants més llocs millor".

Li vam preguntar si comparteix la idea que aquesta nova generació de directors ha baixat en certa manera del pedestal. "Del pedestal? L'únic pedestal és la sinceritat amb què t'enfrontes a la teva professió, i baixar d'aquest no té sentit". "Ara bé - matisa-, si el pedestal és un altre, llavors sí que hi ha hagut canvis".

"El directe no morirà mai - indica-, de fet estem tornant a ell perquè, assolida la perfecció tècnica en les gravacions, hem vist que tampoc aportava la felicitat. Anar al Liceu a escoltar música ens provoca un major plaer".

MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia