Cerca de notícies

Enquesta

Accents

6/12/2003 |

 

No hi ha llenguatge més universal que la música, la qual cosa no obsta perquè cada país, cada cultura, cada intèrpret li doni el seu accent particular, únic i inimitable. En aquests temps de globalització massa sovint entesa com a uniformització, fins i tot en l'àmbit musical el perill de perdre aquesta diversitat és massa present, però en aquest Quadern discogràfic (ideal per als que vulguin farcir el tió de discos i no de torrons o arengades) celebrarem la diferència. Res més lluny de l'ànim del cronista, no obstant, no aplaudir l'accent internacional d'algunes de les propostes que comentarem. I és que la música ja fa molts segles que pot donar exemples de sana globalització. Un exemple evident, la suma de forces de Pierre-Laurent Aimard i Nikolaus Harnoncourt amb l'Orquestra del Concertgebouw en el Concert per a piano de Dvorák (Teldec), una de les obres menys divulgades del compositor txec. De forma injusta, si s'ha de jutjar per aquesta lectura d'àmplia volada expressiva.
Els que mai han deixat el gran repertori, formant a més una parella discogràficament fructífera, són els concerts per a piano de Grieg i Schumann. Encara es poden dir coses noves d'aquestes peces arxiconegudes? La resposta és un ressonant sí, gràcies a Leif Ove Andsnes, un dels millors pianistes de les noves formades, Mariss Jansons, un director majúscul, i la Filharmònica de Berlín, una orquestra immillorable (EMI). Si el senyal més evident d'una gran versió és que l'obra interpretada soni fresca i poderosa, com si mai l'haguéssim escoltat, llavors en el cas que ens ocupa estem davant de la grandesa mateixa.
Saltem al violí, amb un bellíssim recital d'Isabelle Faust amb Ewa Kupiec al piano (Harmonia Mundi) en el qual ens quedem, al costat de les peces de Janácek i Lutoslawski, amb els sadollants Mites de Szymanowksi. Una parella més peculiar la formen el matrimoni integrat per Anne-Sophie Mutter i André Previn. Aquest ha escrit per a la seva muller un Concert per a violí d'arrels postromàntiques (ep, això no és pas cap delicte), que explota al màxim les capacitats -impressionants- de Mutter, com la seva astoradora seguretat en el registre més estratosfèric del violí. El duo canvia la Simfònica de Boston per la Simfònica de Londres en aquest registre de Deutsche Grammophon per brindar una brillant lectura d'una de les millors obres de concert de Bernstein, la Serenata a partir d''El banquet' de Plató.

IANQUI
No deixem ni el violí ni els Estats Units, perquè dos joves figures de l'arc fan la seva particular aportació a aquesta tria discòfila. Hilary Hahn, d'imminent visita a l'escenari de l'OBC, va ser llançada internacionalment arran d'un disc amb obres de violí sol de Bach. Amb el mateix autor, però amb els dos concerts per a violí més els dobles concerts per a violí i oboè i dos violins, la jove solista desembarca a Deutsche Grammophon: la brillantor tècnica està garantida, però el so és massa uniforme, i l'acompanyament de l'Orquestra de Cambra de Los Angeles, pla. Oferint una selecció d'arranjaments d'obres cèlebres, cosa que pot fer arrufar algun nas, Joshua Bell convenç més a Romance of the violin (Sony). Bé, d'acord, Casta diva és una tria més aviat marciana, però agafar un fragment de L'incoronazione di Poppea de Monteverdi demostra que darrere hi ha algú que es mereix tot el nostre respecte.

ITALIÀ
De la terra que va inventar l'òpera, entre altres coses, no podien faltar obres líriques, això sí, lluny dels territoris sotjats pels melòmans sense curiositat. Estrenada el 1968, Ulisse, de Dallapiccola, és una peça fascinant, una òpera en què dodecafonisme i expressivitat no van gens barallats, que recrea amb originalitat el mite clàssic a partir de la recerca eterna d'un protagonista vist pels ulls de les dones que es troben al seu camí. Captat en directe el 1975, el registre dirigit amb mà ferma per Ernest Bour amb la Filharmònica de Radio France compta amb l'exemplar Ulisse de Claudio Desderi. Uns quants anys abans tenim Cavalli amb la seva Statira, principessa di Persia, recuperada per l'incansable Antonio Florio per a Opus 111 amb la seva fidel Cappella de' Turchini. Conectant la Venècia on es va estrenar el 1656 i el Nàpols (terreny d'acció de Florio) on es va reposar el 1666, Statira té un argument ben distret però impossible de resumir i una música de primer ordre pròpia d'un dels autors més destacats de l'òpera postmonteverdiana. Llàstima que l'equip vocal, en el qual només despunta Roberta Invernizzi, sigui correcte i poc més.
Correcte és un terme que mai es podria aplicar a Cecilia Bartoli, per limitador i ensopit. La cantant italiana ha ocupat totes les portades de les revistes especialitzades amb The Salieri Album (Decca), un florilegi de la producció d'un dels compositors centrals de finals del XVIII que, per si algú encara ho dubtava, NO va matar Mozart. Virtuosisme que enlluerna (la primera ària del disc despentinaria un calb) i expressivitat camaleònica, sempre ajustada al caràcter de la peça en qüestió, són alguns dels atots d'una de les estrelles de veritat que corren per aquests mons de Déu (si el cronista no va errat, deu anys fa que no trepitja aquest país nostre, massa, massa temps). No ens oblidem del perfecte suport d'Adam Fischer i l'Orchestra of the Age of Enlightenment.

FRANCÈS
Amb tots els seus defectes i malgrat el que diguin alguns, França és un exemple a imitar en la defensa de la seva idiosincràsia musical. Esclar que un dels més ferms paladins del ric patrimoni gal és d'origen nord-americà: William Christie. L'esplèndida discografia de Les Arts Florissants suma una nova medalla amb aquests Grands Motets de Campra (Virgin), que abracen de la concentració de De profundis a l'expansivitat d'Exaudiat te Dominus. I si no teníem prou accents, Christie i les seves hosts adopten com és de rigor un llatí fonèticament contaminat per la llengua de Voltaire. D'una generació posterior és Rameau, de qui Michel Kiener ha enregistrat l'obra íntegra per a clavecí (Harmonia Mundi), un corpus menys extens que el de Couperin, però no pas més pobre en petites grans delícies.

DISC DEL MES
Aquest cop la tria ha estat difícil, sobretot amb el fascinant disc de Cecilia Bartoli pugnant per fer-se amb el lloc d'honor del Quadern. Però el cronista creu que, a més de per fer conèixer el que mai escoltarem en viu, el disc també serveix per reviure els records de les nits més màgiques (com deia Shelley, "Music, when soft voices die, vibrates in the memory"). I aquesta temporada Natalie Dessay en va protagonitzar una amb el Hamlet liceista. El seu primer disc després del retorn a l'activitat, dedicat a àries d'òpera franceses (Virgin), amb la plena complicitat de l'Orquestra Nacional del Capitole de Tolosa de Llenguadoc i Michel Plasson, inclou tota l'escena de la bogeria i la mort d'Ophélie, un exemple de cant dramàtic amb pocs parangons en l'actualitat. Però el recital compta a més amb rareses (La fête du village voisin de Boieldieu) i mirades cap al futur, cap a rols que Dessay afegirà al seu repertori com la Manon de Massenet i la Marie de La fille du régiment de Donizetti, en els quals la soprano sempre posa una facilitat tècnica que deixa estupefacte al servei de la veritat última de cada fragment. Per acabar amb l'accent just, c'est magnifique!

Xavier Cester
Avui