Cerca de notícies

Enquesta

La paradoxa Oue

7/6/2009 |

 

¿És Eiji Oue un histrió incorregible o un director d'orquestra seriós? ¿Al titular de l'OBC el perden la gestualitat exagerada i els tocs populistes o el redimeix la profunditat del discurs? De tot una mica.

 

Divendres 29 de maig, pels volts d'un quart d'onze de la nit, sortida de la Sala Simfònica de L'Auditori. L'OBC acaba d'oferir el primer concert de l'últim programa de la temporada, una sessió en teoria commemorativa del desè aniversari de L'Auditori. Diem en teoria, perquè res ho indica fora del pastís d'aniversari que il·lustra la portada del programa de mà i de l'estrena de les Danses d'Ibèria, de Rodríguez Picó, una obra brillant i distreta relegada a la condició d'aperitiu. Per caramboles del calendari, el concert també té un ressò europeista amb la interpretació de la Novena simfonia, de Beethoven. Malgrat això, no es veu ni el pèl ni la calba de cap candidat.

El concert acaba amb ovacions als intèrprets, en especial a l'Orfeó Català i al director, Eiji Oue, que, de cop i volta, es baralla amb una samarreta del Barça -la de Messi, per ser exactes-, per, al final, posar-se-la mentre enarbora, eufòric, una bufanda blaugrana. Els comentaris caçats al vol mentre el públic que omplia la sala surt de L'Auditori van des de la simpatia cap a l'hiperactiu (i populista) director japonès, a la qual s'afegeix la preocupació pel seu aspecte ultraprim (ràdio macuto va plena de tot tipus de malalties), fins als retrets més o menys esmolats pel seu desaforat histrionisme. I de tant en tant, surt la paraula fatídica: pallasso.

És temptador pensar que, des que la gerència de l'orquestra li va ensenyar la porta de sortida amb calendari afegit, Oue es mostra encara més efusiu en la seva tasca directorial, com si, alliberat de tota contingència, pogués fer a l'escenari el que realment li dóna la gana. Com és obvi, això encanta als partidaris d'Oue i fa posar encara més els pèls de punta als que, sense necessitat de ser crítics, no suporten les evolucions coreogràfiques al podi, les cares d'èxtasi, els girs de cap còmplices a la platea o, aportació més recent, els inesperats descensos cap als primers faristols. I el cronista, què en pensa de tot plegat?

Escoltar el que veiem

Resumint una mica, que ben sovint Oue es passa de rosca, però que la direcció d'orquestra no és una ciència exacta, i que tan efectiva era la immobilitat de Karl Böhm com els saltirons de Leonard Bernstein (i no cal tenir un màster per deduir en quina filiació s'adscriu el japonès). Dit d'una altra manera, el gest ha d'estar d'acord amb el resultat musical que es busca, i quan Oue s'agenolla per marcar en la pujada un crescendo, aquest té una energia palpable. Repetim el que ja hem comentat sovint, és un error limitar-nos a escoltar el que veiem. Tanmateix, és una llàstima que, per a molts, les gesticulacions d'Oue puguin amagar la seva validesa com a músic.

Prenguem com a exemple aquesta Novena de Beethoven, una versió coherent, meditada i, sobretot, respirada amb un innegable sentit orgànic. El moviment menys satisfactori va ser el primer, amb una dialèctica massa blana i accents poc incisius. El canvi en el molto vivace va ser espectacular, perquè aquí sí que Oue va saber dosificar la tensió de forma admirable per desembocar en un trio exhilarant.

Tant en aquest moviment com en el temps lent es va posar de manifest una altra evidència, almenys per al cronista: l'OBC toca per a Oue amb una disciplina i una qualitat tímbrica que no oferia al seu antecessor. Les petites escòries van ser ràpidament corregides, ja que, per moltes moixaines que faci Oue, la seva batuta controla en tot moment l'obra, i l'orquestra respon amb prestesa a les seves indicacions, fins i tot quan semblen filles de l'impuls del moment. ¿Però no és aquesta imprevisibilitat la gràcia del directe per sobre la reproducció mecànica?

Tornem, però, a la plantilla de l'OBC, perquè és cert que l'orquestra ja fa massa temps que busca concertino fix (Eric Crambes i Nathalie Chee són els que ens han causat millor impressió en aquests mesos), i hi ha altres places que també ballen massa, com la de solista de flauta: el que semblava titular, Denis Bouriakov, no entusiasmava gaire, i la convidada per a la Novena, tampoc (què se n'ha fet d'un músic vàlid com Christian Farroni?). Aplaudim, però, les trompes al tercer temps, un Gratiniano Murcia espectacular a les timbales, la unció amb què les violes van exposar el segon tema del molto adagio i la delicadesa extraordinària amb què violoncels i contrabaixos van abordar la cèlebre melodia del final.

Oue va esperonar l'Orfeó Català, cor que domina l'obra del dret i del revés, a un nivell que encara deixava més en evidència la discreció del quartet solista. Beethoven mai posa les coses fàcils a les veus, i quasi totes les sopranos del món pateixen en aquells maleïts la aguts repetits i aguantats fins a l'extenuació, però el so compacte, tant global com per cordes (la vibrant entrada de les contralts a la fuga, ben resposta pels tenors), i l'entrega comunicativa (cantar sense partitura sempre trenca barreres) certifiquen que la formació de Josep Vila acaba el curs en bona forma. Ironies del destí: l'Orfeó també tancarà la temporada 09-10 de l'OBC amb la Segona de Mahler. Director? Eiji Oue.

Xavier Cester
Avui