Cerca de notícies

Enquesta

Josep Maria Mestres Quadreny : "L'ordinador arrambarà amb els instruments tradicionals"

26/5/2009 |

 

NASCUT A MANRESA (1929)
PIONER DE LES ACCIONS MUSICALS
FUNDADOR DEL CONJUNT CATALÀ DE MÚSICA CONTEMPORÀNIA I DEL LABORATORI DE MÚSICA ELECTROACÚSTICA PHONOS
AUTOR DE 'PEÇA PER A SERRA MECÀNICA' (1964) I 'PEÇA PER A AMPOLLES D'ANÍS' (1975)

El 1964 els Beatles van cantar a la Monumental de Barcelona. Aquell mateix any, Josep Maria Mestres Quadreny estrenava la visionària i encara avui impactant Peça per a serra mecànica , obra pionera de la música electrònica catalana, espanyola i universal. És que... ¡parlem del 1964: Serrat encara no havia escrit Una guitarra, i Mestres Quadreny ja s'inventava amb Brossa les performances musicals! En la seva prolífica trajectòria hi figuren obres a estones marcianes com ara Self service --que han d'interpretar els mateixos espectadors-- i una Tocatina per a ampolles d'anís que, com diu el títol, es toca fregant i percutint sobre el particular recipient del Mono. Avui rep homenatge a l'Escola de Música de la capital amb un concert en què Jean Pierre Dupuy interpretarà, entre altres peces, Tres cànons en homenatge a Galileu, originalment escrita per a piano i cintes magnetofòniques. No s'havia vist res igual des que el mateix Dupuy es va atrevir amb el piano preparat de Cage.

--Tot el que avui ens sembla tan modern, resulta que vostè ja ho feia fa 40 anys. ¿D'on surt, vostè?
--No hi ha res perquè sí. El que passa és que des del principi vaig optar per una línia experimental que aleshores estava en boga. És que fins als anys 50 no se'n sabia gairebé res, del so. Fins llavors el so només havia sigut una nota en un pentagrama. ¡I no té res a veure!

--¿I què és, doncs, el so?
--És el que escoltem. No la nota. El la d'un piano no sona igual que el la d'una guitarra. El so és diferent. És a partir de les recerques de la música concreta i de la música electroacústica que descobrim la complexitat del so, que té unes característiques fins aleshores desconegudes. La primera de totes, que un so no és mai estable, que canvia contínuament des que comença fins que s'acaba. I això obre un camp d'experimentació immens.

--¿Es tracta de captar el so dels objectes i convertir-lo en música, tal com va fer amb la serra?
--No ben bé. La partitura és un molt pobre reflex del so. I el so, un ens físic que varia constantment, no és el mateix que el to, que és un ens abstracte. Aquesta variabilitat del so és la que dóna sentit a la música. Sabent això, ens hem de replantejar tot el procés de creació tradicional, pura especulació sobre unes lleis artificials, encara que donessin resultats agradables.

--¿Per què és més real la música d'una serra mecànica que la d'un piano?
--El so que produeix la serra no el pot produir cap altre instrument. ¿Per què vaig escriure la Peça per a
serra mecànica ? Perquè me'n va agradar el so. Però al mateix temps vaig continuar escrivint per a piano. La novetat del mitjà fa que canviïs la mentalitat amb què elabores les obres, però no converteix el piano o el violí en instruments obsolets.

--Si el considerem un pare de la música electrònica, ¿cometem sacrilegi?
--Vaig ser dels primers a fer-ne, sí, però al final només n'he escrit tres o quatre peces. La gran aportació potser sigui la fundació, a mitjan anys 70, del laboratori Phonos, que avui és una de les referències europees de la música electroacústica.

--Els músics que continuen aferrats als instruments tradicionals, ¿és com l' escriptor que s'encaparra a escriure a màquina?
--En absolut. Amb el piano encara es poden fer coses noves. L'ordinador encara està lluny d'arrambar amb els instruments clàssics. Però aquest moment arribarà.

--¿Cal una oïda molt preparada, per entendre la seva proposta musical?
--Aquest és un problema personal del que escolta. Hi ha dos tipus de música: la culta i la comercial. La primera fa al.lusió a la cultura de l'oient, no de l'intèrpret. Escoltar avui una simfonia de Beethoven pot resultar tan sorprenent com una obra meva, per a determinat públic. Cal anar als concerts amb la ment oberta, escoltar sense prejudicis, sense pensar si t'agradarà o no. Això ja ho sabràs després, quan s'acabi. Primer escolta i segueix el que passa, que passen moltes coses. La música no s'ha d'entendre, perquè no és com un text, com una obra de teatre, com una narració: la música no explica res. Tot el sentit que té se'l dóna la persona que escolta.

--Però una obra pot generar tristesa, alegria, fins i tot terror...
--Això és un invent romàntic. Només ho aconsegueix si va acompanyada de text. Una simfonia sola no explica res. La Sonata patètica i tot això són invents de la crítica.

--¿Quina relació ha tingut amb la música popular, tenint en compte que és coetani de fenòmens com ara els Beatles i la Nova Cançó?
--No m'han interessat mai. Ni els uns ni els altres. De jovenet seguia molt el jazz clàssic, el d'Ellington i Armstrong. A partir de Gillespie el jazz s'intel.lectualitza massa. Va arribar el dia que em vaig adormir en un concert, i ho vaig deixar.

--¿De qui va ser la culpa?
--Del Modern Jazz Quartet, ¡un grup de categoria! Però la música comercial no m'ha interessat mai.

--¿No en salva ni una cançó de
Serrat?
--No és que els tingui mania, però musicalment diuen sempre el mateix, amb textos diferents.

--¿Com sorgeixen les accions musicals que avui identifiquem amb Carles Santos?
--Amb Brossa havíem tocat gèneres més convencionals, com ara òperes i ballets. Però el Liceu de l'època era una cosa molt tronada, arrossinada, de cartró pedra. I vam mirar de fer altres coses. La idea era que fins aleshores s'agafava un text i se li posava música. Es tractava de seguir el camí invers: agafar una peça musical i teatralitzar-la. Al principi eren actors que no tocaven, sinó que produïen sorolls: moure una cadira, espolsar una cortina; després, uns músics que entren i surten de l'escenari mentre estan tocant. Cap al 1964 apareix Santos, excel.lent pianista dotat a més d'un enorme carisma teatral. I amb el mateix Brossa vam crear la Suite bufa per a piano, soprano i ballarina.

ANDRÉS LUENGO
El Periòdic d'Andorra