Cerca de notícies

Enquesta

Els fils del titella

3/5/2009 |

 

Espases, capes, cascs, cuirasses: el nou 'Lohengrin' de la Staatsoper de Berlín té tot l'aspecte d'un muntatge tradicional. Com va deixar clar Stefan Herheim, les aparences enganyen.

No ens havíem oblidat del tercer teatre operístic de Berlín, el comentari sobre el qual l'actualitat ha posposat fins avui. Ens referim a la Staatsoper Unter den Linden, feu indiscutit de Daniel Barenboim, que encara un futur amb obres de reforma (la sala tancarà durant tres anys en acabar la temporada 2009-10 mentre la companyia emigrarà a un altre teatre) i un nou intendent en la figura de Jürgen Flimm. La seva marxa del Festival de Salzburg no ha caigut gaire bé a la ciutat austríaca, però almenys esperem que s'entengui amb el director argentí. Barenboim és també el protagonista absolut dels Festtage, el festival que ha creat per no restar ociós durant Setmana Santa: enguany només ha dirigit quatre concerts i tres representacions operístiques, a més de posar-se davant el piano en un liederabend amb Thomas Quasthoff.

 

Lohengrin va ser el títol triat, en una nova producció signada per una de les figures més seguides de la posada en escena actual, sobretot després de l'impactant Parsifal de Bayreuth. A Stefan Herheim li agraden els muntatges densos en continguts i rics en nivells de lectura, i Lohengrin no va ser excepció. Wagner mateix continua essent una de les claus interpretatives, i si a Bayreuth vèiem la casa i la tomba, a Berlín va ser Richard en persona, o més aviat un ballarí que, com un titella, evolucionava extasiat mentre sonava l'excels preludi del primer acte, abans d'entrar en un enorme grial de tela. Wagner reapareixerà en multitud de titelles manejats pel cor, titelles que prendran vida al segon acte, al final del qual una projecció del compositor llança confeti sobre la parella Lohengrin-Elsa. Herheim ens situa en una perspectiva de titelles dins dels titelles, jugant amb els tics i les imatges de les representacions convencionals de l'òpera.

També hi ha referències al primer acte a la situació dels tres teatres de la ciutat, amb el cor enarborant cartells al·lusius i l'Herald convertit en un ós berlinès. El director noruec, a més, enllaça la pregunta prohibida d'Elsa amb Eva i la poma, d'aquí que gairebé tothom un moment o altre aparegui despullat (de mentida) amb una fulla de parra i Ortrud es converteixi en la seva furiosa invocació pagana en un arbre de la temptació.

Les intencions de Herheim, a qui no li falta un sentit de l'humor entre entremaliat i pervers, no sempre són clares i els arguments no sempre són conduïts fins al final. Però el director no s'oblida d'un dels eixos bàsics de Lohengrin: la fe cega en els (presumptes) salvadors que arriben de més enllà (o de més a prop). I és aquí on el tercer acte en la seva versió fa mal de veritat. La felicitat postissa del conte es trenca quan Elsa fa la pregunta fatal a aquest Lohengrin amb arquetípica capa, casc i cuirassa lluents; la màgia desapareix i el cor torna, vestit de nou de carrer, desconcertat i aclaparat per les marcials fanfares. Després que l'heroi marxi proclamant l'arribada del nou führer, el seu titella es precipita estrepitosament des del teler mentre tots els personatges cauen inerts, com si un gran titellaire hagués deixat anar, cansat, els fils, i un cartell repeteix la cita wagneriana: "Kinder! Schaff Neues". Nois, feu coses noves, no repetiu els errors del passat. Com sempre, Herheim fa pensar, acció no pas incompatible amb anar a l'òpera.

Recordem, tanmateix, que aquest és el festival de Barenboim i que el titular de la casa és un wagnerià eminent. Amb una orquestra de so dens però alhora textures ben detallades, el director argentí va oferir una lectura impressionantment orgànica, amb una línia claríssima entre el primer compàs i l'últim, rica en moments d'irresistible exaltació i de foscor ominosa. Ara, pobre del cantant que no aguanti el ritme perquè Barenboim no l'ajudarà gaire, com va notar el pàl·lid Telramund de Gerd Grochowski.

Al final de la funció es va muntar un petit sarau al voltant de Klaus Florian Vogt, i el cronista ha d'admetre que continua desconcertat amb aquest tenor de musicalitat inatacable, amb totes les notes i la resistència de Lohengrin servides per una veu blanquinosa, plana, poc expressiva i quasi diríem que asexuada. Dorotea Röschmann va ser una Elsa més tràgica que passiva i Michaela Schuster una Ortrud de sana trompeteria, tot i que la veu més sobirana va ser la de Kwangchul Youn com a rei.

Xavier Cester
Avui