Cerca de notícies

Enquesta

Oliver Sacks investiga al seu últim llibre el poder curatiu de la música

13/4/2009 |

 

El científic opina que escoltar els pacients «hauria de ser al cor de la medicina». El neuròleg britànic explora a ‘Musicofilia’ el lloc que ocupa la melodia al nostre cervell.

Des de les finestres de l’apartament d’Oliver Sacks al West Village se solia veure el diner que Edward Hopper va retratar en un dels seus quadros més emblemàtics, Nighthawks. Ara, l’encant ha desaparegut. Una massa de vidres negres s’està elevant, privant de les vistes l’eminent neuròleg britànic de 75 anys que ja en fa més de 40 va fer de Nova York la seva ciutat. Però no és el caràcter «espantós» de l’edifici el que més el molesta. És el soroll incessant de la construcció.

El martelleig podria fer tornar boig qualsevol. I si algú ho sap és Sacks. El seu últim llibre, Musicofilia, publicat per Anagrama, és una exploració del lloc que ocupa al cervell la música, «capaç d’evocar i expressar emocions i estats mentals que van més enllà del llenguatge». Investiga el seu poder guaridor i les seves manifestacions en casos de lesions o malalties. I amb desenes d’històries de pacients i pròpies, l’autor de Despertares i El hombre que confundió a su mujer con un sombrero obre una altra apassionant porta als misteris del més perfecte, complex i enigmàtic òrgan humà.

LA CIÈNCIA NECESSITA ANAR MÉS LLUNY / «La ciència del cervell ha canviat de manera increïble els últims 50 anys, sobretot els últims 20 o 30», explica Sacks. «Podem veure com el cervell respon a la música, què passa al prendre decisions, què passa en moments d’intensa activitat, d’una manera inimaginable no fa tant. Ara falta superar el buit que hi ha entre els escàners a gran escala i les neurones aïllades, necessitem alguna cosa al mig que permeti estudiar l’activitat d’un grup de 1.000 neurones i d’un milió d’aquests grups simultàniament. Una cosa així és necessària per estudiar la fisologia del pensament, de la imaginació. I la ciència necessita anar tan lluny com sigui possible», assegura.

Un piano del 1894 ocupa una part d’un saló on els reis són els llibres i on queden clares algunes de les seves passions. Els coixins del sofà tenen taules químiques i la tauleta està plena de minerals. Sobre una de les butaques, un peluix d’un calamars (el mateix animal que llueix en una còmica samarreta el neuròleg). I és que intentar reduir Sacks a un concepte és impossible.

Fa uns quants anys, la Universitat de Colúmbia va inaugurar amb ell un nou lloc d’artista oficial del campus. I si avui se li pregunta a Sacks si és científic o artista diu: «Una mica de totes dues coses, com considero que ha de ser». Recorda llavors com fa 40 anys va topar amb un llibre del neuròleg soviètic A.R. Luria. N’havia llegit 30 pàgines, convençut que era una novel·la, quan es va adonar que era un estudi d’un cas, un dels més detallats que ha llegit mai, però amb estil, sensibilitat i drama. «M’agrada pensar que en medicina és possible combinar aquest sentit novel·lístic sobre què és una vida i una persona impactada per una malaltia o experiència amb una anàlisi científica del que li està passant», afirma Sacks, que fuig de la distinció entre escriptura popular i escriptura acadèmica i ha fet de l’empatia amb els seus pacients una senya d’identitat.

En veu pocs ara, tot i que passa hores cada dia responent correspondència arribada des de tots els racons del món. Però amb els que veu hi passa molt temps, perquè està totalment convençut que «escoltar hauria de ser al cor de la medicina». I el seu convenciment s’ha intensificat ara que un melanoma l’ha col·locat a l’extrem no desitjat de l’equació, i li ha permès comprovar que «un dels principals problemes és la falta de comunicació entre metges i malalts». Oliver Sacks admet que sent una «apassionada descreença en tot el que és supernatural», un terreny que el fa enfadar «perquè pot distreure la gent de la meravella de les coses naturals». I arriba amb els records a un dels cursos a què va assistir a Oxford, titulat PPP (per les inicials en anglès de filosofia, psciologia i fisiologia). «Potser s’estan unint ara –reflexiona--. I encara que ciència i filosofia són enfocaments i perspectives diferents, han d’aprendre mútuament l’una de l’altra. Els filòsofs han d’entrar al laboratori i els científics han de fer-se més doctes en filosofia».

Té en marxa un parell de llibres més. El primer tractarà sobre fenòmens i al·lucinacions visuals. El següent, sobre la memòria i la imaginació . «No sé com sortirà finalment, però sento que estic recorrent un camí cap a nivells més i més alts».

IDOYA NOAIN
El Periódico de Catalunya