Cerca de notícies

Enquesta

Màgia wagneriana

12/4/2009 |

 

El primer Wagner no és ni de bon tros el millor Wagner, però és necessari per entendre l'evolució posterior del compositor alemany. I, malgrat tot, 'Die Feen' és una òpera amb molts atractius.

 

El sofert lector, després del Quadern del 29 de març, deuria pensar que al seu autor no li agrada Wagner. Res més lluny de la veritat; una cosa és la valoració de les seves idees, una altra la fascinació pel personatge, amb totes les seves llums i ombres, i encara una altra l'admiració incondicional per la seva obra. Sense atrevir-se a confessar-se wagnerià (berliozià sí, i a molta honra), el cronista admet que la seva música és una droga addictiva. Wagner és un geni, a vegades també en obres que no són genials, com la primera òpera, Die Feen, un títol que, presentat al Théâtre du Châtelet de París, evidencia que a 20 anys el músic ja apuntava alt.

Vam comentar fa dues setmanes la insistència de Wagner a esborrar les pistes que no li interessaven en la seva evolució musical, un esforç en el qual la marginació dels seus tres primers títols no és pas un factor menor. Acabada el 1834, Wagner no va aconseguir representar Die Feen i es va desinteressar d'una obra que no s'estrenaria fins cinc anys després de la seva mort. La profusa partitura (tres hores de música) és perfecta per jugar als detectius musicals, per buscar els ecos dels compositors anteriors o contemporanis -Weber i Marschner són els més obvis, però Mozart, Beethoven, Gluck, Mendelssohn, Meyerbeer i també Bellini no estan pas lluny- i explorar les premonicions, argumentals i musicals, del que esdevindrà més endavant. Cert és que tenim un problema de contextualització perquè Wagner projecta una ombra enorme sobre l'òpera romàntica alemanya que només començaria a esvair-se a partir de Strauss.

Seria tanmateix un error valorar una obra tan ambiciosa com irregular només per la qüestió de a què sona. Aquesta història d'amor entre una fada i un cavaller que supera una quantitat sàdica de dificultats i proves té molta música de notable bellesa: Marc Minkowski va fer bé de dur la partitura en les salutacions. La seva lectura va seguir els paràmetres previsibles del director francès: fogosa, elèctrica, subratllant la notabilíssima orquestració del jove Wagner. Les Musiciens du Louvre-Grenoble el van seguir amb eficàcia, el cor va quedar a vegades descol·locat per la vertiginosa batuta.

En aquest primer assalt, Wagner no ho posa gens fàcil als protagonistes, però l'Ada de Christiane Libor va ser poc menys que una revelació: veu generosa, flexible, amb aguts refulgents i pianissimos de gran delicadesa, sempre donant el màxim en un paper que té en els deu minuts llargs de la gran ària del segon acte una oportunitat de lluïment que no va deixar escapar. Per contra, l'Arindal de William Joyner va fer patir de valent en les incessants pujades a l'agut. El paper demana la resistència d'un Tristany i la poesia d'un Tamino, i Joyner està més a prop del segon que del primer, però va arribar prou sencer a l'escena en què, amb el seu cant i la seva lira, Arindal, com un nou Orfeu, torna a la vida una Ada convertida en pedra.

Com es reflectirà la crisi en els muntatges operístics? Sempre es pot recórrer a un discurs basat en l'abstracció, l'essencialisme i l'austeritat, per no parlar de simple pobresa escenogràfica, com a Die Feen. Per compensar-la Emilio Sagi va crear un món de color de rosa, amb molta ploma i molt tors (masculí) nu, més proper a la revista que a la màgia dels boscos romàntics.

Sagi, en tot cas, segueix la línia que Jean-Luc Choplin ha marcat al Châtelet, amb una aposta més decidida per l'opereta, el musical i les òperes que admeten un vessant d'espectacularitat amb ganxo popular. A l'Òpera Nacional de París, Nicolas Joël ja ha presentat la propera temporada. El seu article en el programa general, en el qual reivindica sense embuts el paper dels grans cantants, es titula Pour una dramaturgie du bonheur. Amb una sola frase, el llegat de Gerard Mortier ha estat enterrat.

Xavier Cester
Avui