Cerca de notícies

Enquesta

El món no s'acaba

5/4/2009 |

 

Quadern de Música La Fura dels Baus triomfa de valent a Brussel·les amb un magnífic 'Le Grand Macabre' de Ligeti, mentre que el cicle Tutto Verdi de l'ABAO reivindica la qualitat d'una raresa com 'Aroldo'

 

Una òpera que comença amb una toccata de botzines per força ha de ser cosa seriosa. Le Grand Macabre de Ligeti és de les poques òperes de l'últim quart del segle XX que s'han incorporat al repertori, doble mèrit tenint en compte que el compositor hongarès, amb altres col·legues d'avantguarda, blasmava el gènere. Més que antiòpera, com s'ha dit, el terme més precís és l'emprat per Ligeti, anti-antiòpera, és a dir, una col·lusió de tècniques allunyades del gènere amb picades d'ullet a la tradició (com la toccata, deutora de Monteverdi). El resultat és una farsa terrible i divertida que ha trobat els intèrprets idonis en La Fura dels Baus, en una coproducció entre La Monnaie on s'acaba d'estrenar, l'ENO, Roma i el Liceu.

Tot i que Ligeti portava temps donant voltes al projecte, no va ser fins que es va topar amb La balade du Grand Macabre de Michel de Ghelderode que les seves intencions es van concretar en la història d'aquest Nekrotzar que arriba a Breughelland anunciant que a mitjanit tothom morirà. Per descomptat, el món no s'acaba, perquè aquesta mort encarnada (o és un simple xarlatà?) s'emborratxa de valent abans de dur a terme la seva missió.

La combinació de tecnologia i imaginació desbordada deixa bocabadat en molts moments, amb Àlex Ollé i Valentina Carrasco coordinant una suma de talents encapçalada per Alfons Flores (escenografia) i Franc Aleu (vídeo) en el que és una recreació contemporània del bigarrat món de Bruegel i el Bosch. Una projecció ens mostra una jove (Clàudia Schneider) atipant-se de menjar porqueria, enmig de notícies catastròfiques fins que li sobrevenen violents espasmes. El seu cos es converteix en una escultura gegantina, una falla convulsa que gira, s'obre per les parts més insospitades (també aquella), mostra ara els budells en acció, ara la llengua en lúbrics moviments, i serveix de pantalla de les impactants imatges d'Aleu.

Por atòmica i moral burgesa

Per aquesta dona nua grimpen uns personatges perfectament caracteritzats en la seva ridiculesa, des dels ministres clown fins als amants reduïts a cossos sense pell, passant per una Mescalina dominatrix, el seu transvestit espòs, Astradamors (imponent Frode Olsen, servint a la perfecció la millor frase del llibret, "My wife is dead, hurray!", especialment ben rebuda pel públic), o l'infantil Príncep Go Go (un autoparòdic Brian Asawa), al costat d'un Nekrotzar (Werner van Mechelen) no prou amenaçador. Els màxims honors vocals són per al Piet the Pot de Chris Merritt, capaç d'abastar sense parpellejar l'assassina tessitura, i Barbara Hannigan, desopilant cap de la policia secreta amb coloratures histèriques de sobrehumana precisió. Excel·lent també l'esmolada i vibrant batuta de Leo Hussain, conscient de la multiplicitat de referències que empra Ligeti.

Estrenada el 1978 (Brussel·les va emprar la revisió estrenada el 1997 a Salzburg), Le Grand Macabre és filla d'una època en què l'apocalipsi nuclear semblava ben a prop, d'aquí la seva moral conclusiva: a viure que són dos dies, perquè la mort sempre està rondant. Aroldo, revisió de Stiffelio després del xoc que Verdi va tenir amb la censura, també és filla d'una època dominada per la hipòcrita moralina burgesa. Vet aquí una adúltera (o una dona que exerceix lliurement la seva sexualitat?) que no és pas condemnada a morir encara que sigui de forma operísticament excelsa, sinó que és perdonada en aplicació d'un dels fonaments més profunds del cristianisme, per això oblidat sovint fins i tot per l'Església.

A Stiffelio, amb un pastor protestant protagonista, la conclusió és més potent que en aquest Aroldo croat convertit en ermità. L'obra ha estat magníficament defensada per l'ABAO dins del seu cicle Tutto Verdi en un muntatge de sòbria elegància de Pier Luigi Pizzi provinent de Ravenna que tornava l'acció al segle XIX. Un Michael Hendrick (Aroldo) d'aguts percutents, una expressiva Adriana Damato (Mina) i un líric Vladimir Stoyanov (Egberto) van tenir el suport de la comprensiva batuta d'Antonio Pirolli. Ni el món ni el repertori s'acaben amb Rigoletto, o sigui que Aroldo no mereix l'oblit.

Xavier Cester
Avui