Cerca de notícies

Enquesta

L'èpica de Carles Santos

2/4/2009 |

 

El músic va desfilar ahir Rambla avall tocant un piano amb dos actors a sobre.

Fa 27 anys Carles Santos va arrossegar tot sol un piano de cua Rambles amunt amb una soprano estirada sobre l'instrument. Ahir, Santos no va empènyer cap piano, però el va tocar obsessivament durant 45 minuts Rambles avall amb dos actors petonejant-se i tocant-se dalt de l'instrument. Aquesta acció musical itinerant va arrencar a la font de Canaletes i va acabar a l'entrada de l'Arts Santa Mònica, el nou centre cultural que ha començat a caminar amb un impuls èpic de Santos.

 

A les 18.30h, a la Rambla no hi cabia ni una agulla; res que fos diferent, totes les tardes es repeteix la mateixa escena: rues de gent amunt i avall fent una cridòria eixordadora. Com podrien passar Carles Santos i un piano amb dos actors al damunt enmig del formiguer urbà?

Deu minuts abans de les set, l'hora en què havia de començar l'acció de títol impronunciable, Pecatamonicatismarmolla Tua Tua, el piano va començar a sonar i va fer una volta, un cercle perfecte per l'estació de metro de Catalunya contigua a la font de Canaletes. Va ser només un escalfament, un petit tast, deliciós, però. El piano estava palplantat sobre una plataforma amb rodes que arrossegaven entre quatre i cinc persones. Santos, amb un barret de punt vermell que es va acabar traient i jaqueta de pana marró, mirava el cel, va veure un núvol molt enfadat i va exclamar: «Anem, anem baixant! No vull que plogui.»

Gairebé sense adonar-se'n, al seu voltant ja tenia un núvol de públic que el va acompanyar fins al final de l'itinerari. La música de Santos va animar la parella d'actors –formada per Gádor Martín i Jorge-Yamam Serrano– a pujar sobre el piano. Primer va pujar ella, vestida amb camisa verda d'escot vertiginós i faldilla lila; després va pujar ell, molt informal. La música els despertava la passió. De cop i volta, van començar a exhibir el desig carnal sense temor a la massa voyeur. Rebregaven els seus cossos sobre el piano, es petonejaven i es tocaven bojament. La llum del capvespre que els il·luminava era perfecta, tenia un punt just de misteri. En aquella Rambla on minuts abans no cabia ni una agulla, tothom donava pas a Santos i la seva troupe eròtica. Ningú interrompia l'acció. El piano avançava passet a passet. En aquella Rambla on tot era cridòria, dominava un silenci que embolcallava la música de Santos. Només, de tant en tant algú cridava. Per exemple per dir: «Geni!»

L'acció musical marcava el compàs de l'acció sexual que la parella d'actors estava escenificant. Era trepidant. El termòmetre va pujar de temperatura i els actors es van anar despullant. Es van estripar la roba en actitud salvatge. Picaven sobre el piano. Les molestes estàtues de la Rambla passaven totalment desapercebudes. Això, als turistes, ningú els ho havia explicat, que passava a Barcelona. Milers d'ulls pendents de la performance de Santos. Centenars de mòbils traient-ne imatges.

Ben a prop de la plataforma, l'amo del piano, Xavi Clascà, de l'empresa manresana Pianoconcert, patia una mica. Tot i que el piano estava protegit, li feien basarda els tacons d'agulla de l'actriu. És un model Kawai i costa 100.000 euros. És el mateix piano que es veurà a l'estiu als festivals de Peralada i Cap Roig. Ja a pocs metres de l'entrada de l'Arts Santa Mònica, Santos va ser aplaudit com un heroi. Els actors, mig nus; també. Ell tenia l'esquena esgarrapada i esbufegava. Ella demanava «el cigarret de després». Santos estava emocionat: «La Rambla té alguna cosa especial.» Només li quedava una recança, ja que si fos per ell, l'escena dels actors hauria arribat «fins al final; amb total tranquil·litat»: «Però no m'ho han deixat fer.»

Maria Palau
El Punt