Cerca de notícies

Enquesta

Mestres alemanys

29/3/2009 |

 

Quadern de Música. L'agitada estrena al Liceu de 'Die Meistersinger von Nürnberg' ha tornat a suscitar el debat sobre els límits de les posades en escena amb una òpera que té una història no sempre agradable,

 

Wotan ja ho diu al segon acte de Die Walküre mentre Fricka s'acosta amb ganes de brega: "Der alte Sturm, die alte Müh!". L'eterna lluita, l'eterna molèstia, per emprar la traducció de Jaume Creus, sobre les posades en escena operístiques ha tornat al Liceu amb Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner, ja sigui en forma de sorolloses protestes de part del públic la nit de l'estrena, ja sigui amb la divisió d'opinions de la crítica -previsible, tots ja sabem quin peu calcem- respecte al muntatge de Claus Guth. Fins i tot ha tret el nas la temible pregunta de per què no es feia en concert, fórmula que, amb tots els respectes, denota certa claudicació de la capacitat analítica.

No és pas la intenció del cronista defensar la tasca de Guth, un director d'escena que ens mereix, com a mínim, que li prestem la màxima atenció després de muntatges com Iphigénie en Tauride i Le nozze di Figaro a Salzburg o, a Bayreuth, el més emocionalment devastador Der fliegender Holländer que hem vist. La raó és simple, encara no hem vist aquesta producció, però aquí no es tracta de dir si aquests Meistersinger són bons, dolents o regulars, sinó de, sobretot, i perdó per repetir-nos més que un arpegi de Philip Glass, defensar la llibertat interpretativa. Com recorda Christian Merlin en la introducció al número que l'Avant Scène Opéra va dedicar a la posada en escena lírica -un volum, per cert, amb una saludable contraposició d'opinions-, els inevitables excessos i errors no ens han de "fer caure en la comoditat massa fàcil de dir que abans tot era millor".

Merlin també es pregunta si hi ha una sola manera de ser fidel a una obra (i ara no entrarem en disquisicions sobre la fidelitat). La nostra resposta: no, la qual cosa no vol dir que tot s'hi val. El cronista és el primer a admetre que va quedar encisat fa dues dècades amb els preciosos decorats de Mestres Cabanes per a Die Meistersinger. Aquell muntatge explicava una història, segurament més propera a la lletra de Wagner, però hi ha altres històries possibles a partir de la mateixa lletra, sobretot en una peça amb, perdó de nou per la reiteració, tanta història afegida com aquesta, una història que es pot obviar sense problemes al dur-la a escena, però que és allà.

El compositor, per descomptat, no és pas responsable ni podia preveure la utilització que els nazis farien d'aquesta magna partitura, encara que, segons sembla, a Hitler li feia més patxoca aquell drama plumbi de nom Rienzi, der letzte der Tribunen. Del que sí que és responsable és del discurs final de Sachs, amb el seu advertiment contra els perills que poden posar en risc la terra i el sagrat art alemany. Wagner marca clarament la distinció entre l'altre, amenaçador i corruptor, i el nosaltres, òbviament positiu. Qui són els altres? Els jueus, potser? Molts estudiosos han intentat demostrar que el ridiculitzat i vençut Beckmesser és una sàtira sagnant del crític Eduard Hanslick. Però, i si fos un atac contra un altre jueu il·lustre de qui enguany se celebra el 200 aniversari del naixement?

Xavier Cester
Avui