Cerca de notícies

Enquesta

La Fura fascina Brussel·les

26/3/2009 |

 

El muntatge ple de color de l’òpera contemporània ‘Le Grand Macabre’ triomfa al Teatre de la Monnaie de la capital belga abans de l’estrena al Liceu l’any 2011.

 

«Superba, magnífica, genial, extraordinària, espectacular, sorprenent, fantàstica», van ser els comentaris més repetits pels espectadors després de contemplar la posada en escena de l’òpera Le Grand Macabre per part de la companyia catalana La Fura dels Baus.

Aquesta nova versió de l’òpera del compositor hongarès György Ligeti es va estrenar dimarts passat a la nit al teatre de La Monnaie de Brussel·les. Si la música contemporània de Ligeti no va acabar d’entusiasmar l’auditori acostumat a melodies més clàssiques, els espectadors van quedar seduïts per l’acolorida, brillant i divertida recreació de l’obra realitzada per la Fura dels Baus. Precisament l’aplaudiment més entusiasta del públic es va produir quan van aparèixer els directors d’escena, Àlex Ollé i Valentina Carrasco.

Esperança

Aquesta òpera en anglès, basada en la peça teatral del dramaturg avantguardista belga Michel de Ghelderode, «convida a no tenir por de la mort», i per això és especialment adequada en aquests moments de crisi, desassossec i por generalitzada, segons l’opinió d’Àlex Ollé. «L’obra pretén dessacralitzar les coses, mostrar que sempre hi ha un demà», subratlla Valentina Carrasco. Com un personatge sorgit del cor del surrealisme belga, Claudia, una gran nina de 17 metres d’altura i 7 d’ample, domina l’escenari en el transcurs de l’obra i del seu interior en van sorgint els diferents protagonistes de la història, com la soprano canadenca Barbara Hanningan (Venus) i el tenor nord-americà Chris Merrit (Pier the Pot), dirigits musicalment per Leo Hussain.

El muntatge comença amb una projecció inicial: una dona que veu imatges de guerres i catàstrofes, mentre va engolint menjar porqueria i mira un diari amb un únic titular: «¡Crisi!». De sobte, una ganyota de dolor li apareix a la cara i, crispada d’angoixa, cau de genolls intentant infructuosament trobar alguna ajuda. El teló s’aixeca i l’espectador es troba davant la representació gegantina d’aquesta dona despullada, que tem que pot estar a punt de morir-se. «L’obra intenta transmetre la sensació de por visceral de la mort i els processos físics que aquesta angoixa produeix a l’interior del cos humà», explica Ollé, satisfet del resultat aconseguit. «Cada personatge és una part diferent del cos d’aquesta dona i viu amb angoixa la imminent mort que li anuncia la seva por, personificada en Nekrotzar», afegeix Carrasco.

Aquestes mateixes angoixes es veuen reflectides a la cara i al cos de la gegantina nina mitjançant impactants efectes audiovisuals. Al final, l’anunciat extermini no es produeix i Nekrotzar (Werner Van Mechelen), que queda reduït a un minúscul ninot, acaba desapareixent. Els personatges brinden per celebrar que són vius mentre insten el públic a «viure la vida amb alegria» sense témer la mort.

ELISEO OLIVERAS
El Periódico de Catalunya