Cerca de notícies

Enquesta

Una broma musical

8/3/2009 |

 

La companyia Yllana i el violinista Ara Malikian demostren al Teatre Romea amb 'Pagagnini' que la música és molt més divertida quan es riu d'ella mateixa que no pas quan intenta ser divertida.

 

Un bon acudit, per fer riure a base de bé, necessita dues condicions bàsiques: la més òbvia, per descomptat, és que sigui en si mateix divertit; però també cal que estigui ben explicat. Si falla una de les dues condicions, no hi ha rialla. Fa riure la música? Partint de la base que és, segurament, l'art que pot penetrar més al fons de les emocions humanes, la teoria ens diu que sí. La pràctica és tota una altra cosa.

La història és plena d'obres lleugeres, divertides, iròniques fins i tot, que, si ens posem a pensar, amb perdó, seriosament, no fan riure. Fins i tot Benet Casablancas, autor d'un voluminós i interessant llibre titulat justament El humor en la música, no pot evitar un to més circumspecte que enjogassat, i si ens referim a un dels exemples més evidents, Una broma musical de Mozart, el cronista ha de confessar que mai li ha generat ni mitja rialla.

Més que provocar el riure, la música clàssica pot fer més gràcia quan es riu de si mateixa, no debades els seus ritus i formalismes són terreny adobat per a la sàtira. El món anglosaxó ha ofert exemples notables, com PDQ Bach i el seu catàleg d'obres improbables, o Gerard Hoffnung, un altre dels aniversaris del 2009 (va morir fa 50 anys), que va organitzar un magne concert al Royal Festival Hall que incloïa peces com la Gran, gran obertura de Malcolm Arnold per a tres aspiradores, polidora de terra, rifle i orquestra que no volem ni imaginar com deu ser en directe. Ja en pren nota la direcció del festival Nous Sons, que avui comença?

Mentre esperem que això passi, l'aficionat amb ganes de gresca pot apropar-se al Teatre Romea -encara queda una setmana de funcions-, on la companyia Yllana i el violinista Ara Malikian protagonitzen Pagagnini, hilarant desconstrucció de molts dels clixés dels concerts clàssics a través d'un quartet de corda molt peculiar.

Situacions que el melòman viu com a normals en espais com el Palau i l'Auditori són capgirades com un mitjó per revelar la seva cara més surrealista, ja sigui l'interminable procés d'afinació dels instruments o l'espera expectant de l'entrada del director o del solista, amb aquests passos audibles que mai acaben d'arribar. No menys contundent és el torpede directe a la línia de flotació de la (falsa) transcendència de moltes obres contemporànies, o el míssil terra-aire en forma de presentadora amb veu en off contra la imatge d'ensucrada pedanteria associada a la manera com algunes emissores de ràdio pretenen donar respectabilitat a la seva soporífera tasca.

Tampoc hi falten reinvencions de partitures ultrafamoses com un Cànon de Pachelbel que acaba en una festa electritzant, tot i els esforços de l'impertorbable violoncel de Gartxot Ortiz, o uns lisèrgics fragments de Les quatre estacions i moments de gran enginy, com la construcció per part d'Eduardo Ortega, estrat a estrat, del With or Without You d'U2, mentre que La Javanaise de Serge Gainsbourg dóna a l'enamoradís Fernando Clemente un moment de poesia. Bé com toquen tots tres (condició sine qua non perquè funcionin els gags), no hi ha dubte que el virtuós és un Ara Malikian sense por de passar-se de rosca i capaç de tocar música dificilíssima com la Fantasia Carmen de Sarasate o el Caprici núm. 24 de Paganini sense parar de botar per l'escenari. I és que per riure's de la música i amb la música, cal saber-ne molt.

Xavier Cester
Avui