Cerca de notícies

Enquesta

En mans del temps

8/2/2009 |

 

La victòria aparent és la d'Amor per sobre de Fortuna i Virtut, però és al capdavall el Temps qui, passejant sigil·lós pel fons de l'escenari, té l'última paraula mentre, paradoxes de l'art, el temps s'atura en el corprenedor Pur ti miro conclusiu. Si ja apareixia en la disputa inicial de les tres divinitats, i no podia faltar quan Seneca arriba a l'última hora, no menys necessària era la seva presència per recordar que la relació entre Poppea i Nerone serà ben efímera.

La funció inicial a càrrec del segon repartiment -ni millor ni pitjor, sinó complementari- de L'incoronazione di Poppea al Liceu va reforçar la valoració positiva de la producció de David Alden, que, per sobre de l'estètica petarda imperant -no apta per a tots els paladars, amb les seves figures estrafolàries caminant sobre vertiginoses sabates de plataforma i la seva profusió de gags inesperats-, es pren més seriosament del que sembla el magnificent llibret de Busenello.

El temps també tindrà l'última paraula sobre Eiji Oue i la seva titularitat a l'OBC. Qui sap si per contrastar amb l'equilibri clàssic dels dos últims programes a càrrec del director japonès, l'entorn va ser més propi dels embolics d'una òpera barroca: fulls volants de suport a Oue repartits a la porta de L'Auditori, ovacions ostensibles d'un sector localitzat del públic a la sortida del músic a l'escenari, una espontània (bé, d'espontània res, perquè ja sabia el que pensava a fer) regalant-li flors abans que una integrant de l'OBC fes el mateix.

I mentrestant, sense notícies del consell d'administració que ha de determinar la renovació d'Oue. Si, per una banda, allargar aquest impàs només enverina innecessàriament la situació, per altra les efusions cap al titular també poden ser contraproduents per defensar el seu cas davant dels que, en definitiva, han de decidir si es queda o se'n va.

Amb tot plegat, sembla com si alguna cosa hagués canviat en la forma de dirigir d'un Eiji Oue molt més prim, i no només el fet de no emprar ja batuta. El seu estil és encara més coreografiat, els seus girs de cap vers el públic són més nombrosos, però al mateix temps, s'atura més per, simplement, escoltar el que fa l'orquestra, com si volgués gaudir encara més de la música.

Per descomptat, les seves evolucions histriòniques entusiasmen tant uns com posen dels nervis d'altres. L'important, no obstant, com ja hem dit algun cop, no és escoltar el que es veu sinó el que sona. I el balanç d'aquestes dues sessions, sobretot la primera, és prou positiu, en un repertori, a més, amb el qual no s'associava Oue. Situar encarats els violins podia ser una picada d'ullet als criteris historicistes; també era una manera, reeixida per cert, de buscar textures més clares però no per això menys sòlides.

La versió més desigual va ser la Simfonia Haffner de Mozart a causa d'algunes esgarrinxades orquestrals i temps massa premeditats, mentre que els punts àlgids van ser una Simfonia Londres de Haydn d'innegable caràcter afirmatiu i una 39 de Mozart de notable impuls, emparentades per unes introduccions lentes que Oue va tractar amb apropiat caràcter expectant. Com expectants estem per la resolució de la seva situació.

Xavier Cester
Avui