Cerca de notícies

Enquesta

Endavant i enrere

1/2/2009 |

 

L'afirmació, tot i que òbvia, es pot repetir de tant en tant: el repertori operístic només es pot renovar/ampliar (el lector pot escollir el terme que més li agradi) o bé mirant endavant, amb la incorporació de noves obres, o bé mirant enrere, recuperant títols del passat. Un cap de setmana a París ha permès el pseudomiracle de caminar en els dos sentits alhora, amb l'estrena absoluta de la nova òpera de Philippe Boesmans i el retorn d'una de les peces més cèlebres del segle XIX, dues obres que apostaven per sengles situacions arquetípiques de la literatura dramàtica. Així, si a Yvonne, princesse de Bourgogne, basada en l'obra de Gombrowicz, l'entrada d'una estranya trasbalsa les certituds i els esquemes d'un món tancat construït sobre mentides, Fra Diavolo d'Auber explota el tòpic del bandoler seductor, si bé en aquest cas deslligat de qualsevol implicació romàntica d'àngel caigut.

Al llarg de la seva carrera, Gerard Mortier ha estat un defensor més decisiu dels clàssics del segle XX que un impulsor clar de l'òpera actual, amb excepcions que es poden comptar amb els dits d'una mà. Un dit és Boesmans, atret al món de la lírica gràcies als oficis del seu compatriota, que ara, des de l'Òpera Nacional de París, ha encarregat i coproduït amb les Wiener Festwochen i La Monnaie de Brussel·les aquesta Yvonne que, estirant el fil belga abans que el regne no es desintegri, té una connexió més amb l'altre títol de la setmana: la protagonista és pràcticament muda, com la de La muette de Portici, l'obra d'Auber que va donar el tret de sortida a la grand opéra i que, amb els seus cors patriòtics, va induir els belgues a la insurrecció amb què van aconseguir la independència.

Boesmans ha tornat a comptar amb Luc Bondy com a director del muntatge i collibretista (amb la també habitual Marie-Louise Bischofberger) d'una òpera de la qual el subtítol ja dóna pistes: comèdia tràgica en quatre actes i en música. Tanmateix, un cop va baixar el teló del Palais Garnier, ens va venir un dubte que, segurament, no resoldrem fins a assistir a una altra representació: aquesta partitura esplèndida és adequada per a la història?

Com en les seves òperes anteriors, Boesmans privilegia la intel·ligibilitat del text mitjançant una prosòdia musical que no exigeix excessives proeses vocals i una orquestració reduïda -com en l'anterior Julie- que aquí adopta un refinament postimpressionista, eco segurament de l'ús del francès en el llibret. El problema és que la música funciona millor com a comèdia que com a tragèdia, ja que el tapís sonor que Boesmans teixeix està ple de flaixos tonals, evocacions no literals però sí ben reconeixibles del món de l'opereta (un fantàstic passatge a la zíngara), girs barrocs i ressons postromàntics de filiació wagneriano-straussiana. Una música, en definitiva, que ofereix un coixí sonor irònic, enginyós, brillant i, per què no, bell. Ara: la crueltat tràgica que s'amaga rere la mort (per una espina de peix!) d'aquesta criatura lletja amb qui el capriciós príncep Philippe vol casar-se va quedar diluïda. Va ser culpa també de la posada en escena?

Xavier Cester
Avui