Cerca de notícies

Enquesta

Terres mítiques

4/1/2009 |

 

El mite és la font inesgotable on pouar el sentit més pregon de les pulsions humanes, i poques terres han estat tan propícies als mites prenys de significat com Grècia. Harrison Birwistle ho sap i en la seva última òpera, The Minotaur, més que fer una actualització simplista, aprofundeix amb elements nous en una història sobre identitats partides i frustrats anhels vitals que no ha perdut vigència. Opus Arte edita en DVD aquest títol estrenat l'abril passat, i el retrobament amb la música abrupta del compositor britànic, el muntatge depurat de Stephen Langridge, la lectura violenta d'Antonio Pappano, l'Ariadne majestuosa de Christine Rice i el tràgic Minotaure de John Tomlinson confirmen la impressió que vam tenir al Covent Garden: aquesta és una de les millors òperes del nou segle.

Molt més plàcid, com el títol indica, és Parnasso in festa, un benvingut registre de Hyperion amb el qual inaugurem oficiosament el 250 aniversari de la mort de Händel. Oblidat durant decennis, sobretot perquè la música està en una elevada proporció reaprofitada d'Athalia, aquest oratori compost el 1734 conté quantitats gens menystenibles de gran música. A més, ofereix l'oportunitat de retrobar-se amb l'excel·lent The King's Consort, dirigit ara amb estil per Matthew Halls al capdavant d'un equilibrat equip de solistes. Les muses que poblen aquest colorista Parnàs van inspirar Lully per compondre Proserpine, una altra primícia discogràfica, aquest cop gentilesa de Glossa. De nou és d'admirar la fluïdesa amb què el compositor combina recitatiu, àries, cors i danses en un conjunt harmònic amb el text del fidel Quinault, aquí escarrassant-se a inflar tant com sigui possible la història del rapte de Proserpina a mans de Plutó, trama ben oportuna ara que la filla de Ceres sojorna als regnes infernals. La tragèdia lírica compta cada cop amb més defensors, com Hervé Niquet, Le Concert Spirituel i un enèrgic repartiment encapçalat Salomé Haller i Stéphanie d'Oustrac, que fan plena justícia a una exuberant partitura.

Mites més nòrdics són els que Wagner s'apropia i transforma per a la Tetralogia, tot i que pocs ho dirien donat la despullada posada en escena de Stéphane Braunschweig a Die Walküre. ¿Serà aquesta l'única part de l'Anell d'Aix-en-Provence que editarà BelAir en DVD? Ho ignorem, però les imatges subratllen que, més que el muntatge o uns cantants voluntariosos -amb una Eva-Maria Westbroek (Sieglinde) alguns caps per sobre la resta- és una Filharmònica de Berlín gloriosa propulsada per Simon Rattle la raó fonamental d'aquesta versió.

També hi ha mites que el temps ensorra, com el soviètic. Ferro i acer, filmada per Arthaus a Saarbrücken, és una òpera del 1929 de l'oblidat Vladímir Deixevov, un exemple de realisme socialista que narra el violent esclafament d'un motí de mariners a Kronstadt per part dels bolxevics. ¿Serà només per efecte de la distància història que el que sembla un simple pamflet propagandístic en el fons ridiculitza tant els suposats bons com els teòrics dolents? Per si un cas, el muntatge d'Immo Karaman ens recorda com ha acabat el mite d'un socialisme ben poc real.

Xavier Cester
Avui