Cerca de notícies

Enquesta

Escenes de matrimoni

28/12/2008 |

 

Un home marxa per feina i la dona queda sola a casa, encetant una sèrie d'esdeveniments que culminen amb un agut atac de gelosia d'ella. Per sort, segons com es miri, tot acaba bé. Aquest esquelet argumental serveix tant per a Götterdämmerung com per a Intermezzo, títols de Wagner i Strauss que han coincidit als escenaris vienesos. Per descomptat, les diferències són abismals perquè mentre la culminació de la Tetralogia de Wagner assumeix dimensions còsmiques, amb l'ensorrament d'un món (no del món) i el sorgiment d'un de nou se suposa millor, una de les més desconegudes òperes de maduresa de Strauss és una comèdia burgesa no pas inofensiva.

Götterdämmerung no és, però, el final de la història perquè al nou muntatge de Der Ring des Nibelungen a l'Òpera Estatal de Viena encara li falta la primera peça, Das Rheingold, que arribarà al maig. La producció de Sven-Eric Bechtolf continua deixant afamat, d'entrada per l'asèpsia visual d'un conjunt gris. Més que l'aportació d'idees estimulants, la principal virtut és l'acurada direcció d'actors, en especial un Hagen manipulador i sarcàstic a parts iguals. El final és més il·lustratiu que revelador, amb imatges en vídeo no gaire lluïdes de foc i aigua, les filles del Rin enduent-se Hagen, Wotan amb la llança trencada i, com a punt conclusiu, una parella abraçant-se, ben al fons, perquè no es noti tant que estan nus.

Més decebedora va ser la nova producció d'Intermezzo al Theater and der Wien. El mateix Strauss signa el llibret (segon i últim cop que ho faria, després de la primerenca Guntram), la magnificació d'una anecdòtica desavinença matrimonial que el compositor havia viscut 20 anys abans. Per si no quedessin clares les reminiscències autobiogràfiques, el protagonista és un Kapellmeister amb esposa no menys formidable que la cèlebre Pauline de Ahna. Una nota d'una desconeguda provoca la fúria de Christine, la qual, per altra banda, no s'està de flirtejar una mica amb un jove baró. Tot, però, s'aclareix i acaba bé per a aquesta parella "perfecta".

No hi ha dubte que l'Strauss dramaturg és menys interessant que el compositor: la trama està estirada com un xiclet, el text té massa verborrea, i el flirt del primer acte desapareix del tot en el segon. Per contra, la partitura impressiona pel domini del diàleg en música i per uns esplèndids interludis orquestrals, amb esclats furiosos i irònics, un vals apoteòsic i també instants de pregona melangia.

El decalatge entre un text lleuger i una música omnipotent va tenir el seu paral·lel en una direcció musical formidable i una d'escènica amb ben poca gràcia. Acreditat com a autor del concepte, Christof Loy va deixar el muntatge arran de la marxa, poc abans de l'estrena, de la protagonista prevista, Soile Isokoski, i va deixar als seus assistents la realització d'una proposta en un espai escènic buit poblat per un munt de personatges fent coses rares. Loy dinamita l'aparent final feliç, perquè Christine canta la gran escena conclusiva davant una partitura, com si les seves paraules fossin obra del seu marit. Ja ho dèiem amb Rusalka, homes i dones semblen condemnats a no entendre's.

Xavier Cester
Avui