Cerca de notícies

Enquesta

La idíl.lica tolerància de Simon Boccanegra

25/12/2008 |

 

Tèbia acollida del Liceu al funcional muntatge de José Luis Gómez sobre l'obra de Verdi, amb Anthony Michaels-Moore i un aclamat Marco Vratogna

 

El debat sobre aquesta nova producció de Simon Boccanegra aquesta vegada es va quedar als passadissos. Els aplaudiments als protagonistes de la funció, amb solament alguna lleu protesta per al muntatge, reflecteixen que l'obra de Verdi va ser seguida amb interès i curiositat, però sense que les intrigues polítiques, socials i amoroses de la història del corsari convertit en dux de Gènova acabessin d'encendre la flama emotiva del Liceu.

I és que a l'encertada recuperació d'aquesta obra li va faltar a vegades aquella força que enganxa quan sintonitzen tots els elements en joc. La direcció de José Luis Gómez --recolzada en una escenografia neta, abstracta i basada en un joc de costosos panells i una cuidada luminotècnia-- incideix en l'essència del drama que allunya deliberadament de referències històriques per intentar ressaltar els valors universals que planteja l'obra.

¿I el republicanisme de Verdi? El que aconsegueix el funcional però en ocasions fred muntatge és fer aflorar més la idíl.lica tolerància i el perfil humà del líder que el discurs polític que subjau en el revisat llibret d'Arrigo Boito. La partitura de Verdi pesa, i molt, en el traçat dramatúrgic, malgrat la discreta aportació de Paolo Carignani al capdavant de l'orquestra del teatre.

TREBALL VOCAL Gómez es posa potser amb massa respecte al servei dels intèrprets per facilitar-los la feina vocal, fet que es tradueix en un irregular comportament actoral. La seva mà es nota més en els moviments col.lectius (com el de l'escena del Senat on el protagonista interpreta la cèlebre ària política ¡Plebs, Patrizi, Popolo!) que quan surten els sentiments dels personatges, amb els actors més preocupats per tirar endavant, sobretot en els exigents duos, la tessitura vocal que la dramàtica.

Hi ha passatges molt ben trobats com quan es focalitza la figura de Paolo (un justament aclamat Marco Vratogna) per magnificar la soledat del traïdor, o quan el moribund Boccanegra (Anthony Michaels-Moore) evoca el mar de les seves passades glòries per buscar la pau interior i, per descomptat, la del final en què l'enverinat dux torna a donar lliçons de generositat i demana al poble que esculli Gabriele (un entregat Neil Shicoff que va superar de sobra els problemes d'una bronquitis), ja casat amb la seva filla Amelia (l'exquisida soprano Krassimira Stoyanova) com el seu successor amb l'aprovació fins i tot del que fins poc abans havia estat el seu enemic, el patrici Jacopo Fiesco (l'excel.lent baix Giacomo Prestia). Michaels-Moore va salvar amb decòrum i una gran entrega la papereta de suplir l'enyorat Carlos Álvarez. Va començar dubitatiu, però es va anar consolidant fins a donar, amb la seva prestància, un bon perfil de l'heroi unificador.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya