Cerca de notícies

Enquesta

Despullant Boccanegra

22/12/2008 |

 

El dramaturg José Luis Gómez dirigeix el seu segon muntatge operístic, 'Simon Boccanegra' de Verdi, en una coproducció amb Ginebra que s'estrena al Liceu.

Simon Boccanegra, de Verdi, torna al Liceu després de 19 anys sense representar-se i ho fa sota la direcció escènica d'un dels dramaturgs més importants d'Espanya, José Luis Gómez, que, després d'haver dirigit Carmen a La Bastille fa ja uns quants anys, s'enfronta ara al seu segon títol operístic. La producció que demà s'estrena al coliseu barceloní -i que s'allargarà durant totes les vacances de Nadal, fins al 14 de gener-, és una nova coproducció amb el Grand Théâtre de Geneve, que no presentarà el muntatge fins a la temporada que ve.

El fet que el Liceu no hagi programat aquest títol en gairebé vint anys no és tan estrany com pot semblar, malgrat tractar-se d'una òpera de repertori. I és que Simon Boccanegra és una òpera de traspàs, un canvi d'estil radical en un Verdi ara influït per Wagner. "Aquesta òpera no té hits -explica el director musical, Paolo Carignani-, no hi ha àries famoses. Musicalment és una obra meravellosa, especialment indicada per als melòmans, amb una apreciable evolució en el llenguatge de Verdi". L'obra data de mitjans del segle XIX, "Wagner arriba prepotentment i es considera que Verdi ja és el passat", segueix Carignani. "Després d'escoltar Lohengrin i estudiar-lo, Verdi comença a plantejar-se què vol dir això de la modernitat. Així que pren una òpera prèvia seva, Simon Boccanegra, que s'havia estrenat uns anys abans sense gens d'èxit, i la canvia radicalment". En la reescriptura hi té molt a veure la col·laboració que va iniciar amb el llibretista Arrigo Boito i que després seguiria amb Otello i Falstaff. "El gran repte per als directors d'escena i musical és trobar aquesta modernitat que proposava Verdi, el diàleg constant entre la música i l'escena".

Protagonitzada pel baríton Anthony Michaels-Moore (Lucia di Lammermoor i Andrea Chénier), acompanyat de Krassimira Stoyanova, Giacomo Prestia i Neil Shicoff en els papers principals -també hi ha un segon repartiment-, el títol explica com Simon Boccanegra, excorsari convertit en el dux de la República de Gènova després d'una revolta popular al segle XIV, perd la seva amant (mor en el pròleg) i la seva filla, que viu amb el seu adversari polític, que és l'únic que coneix la seva identitat real. Tota l'obra és un constant estira-i-arronsa entorn de qui és ella i amb qui s'ha de casar enmig d'un complicat entramat polític.

El tema no podria ser més indicat per al dramaturg José Luis Gómez, director del Teatro de la Abadía, que sovint s'endinsa en temes polítics "pel meu azañisme" (d'Azaña), com diu ell mateix. Així, no és estrany que, posats a buscar un punt de l'obra on situar l'accent dramatúrgic hagi escollit precisament el "republicanisme nuclear", com l'anomena, i la capacitat del protagonista de "perdonar l'enemic, una cosa que en el país on hem viscut està molt a l'ordre del dia".

Respecte a la posada en escena, Gómez assegura que ell no creu "en lectures modernitzadores" sinó que "un s'ha de cenyir a l'ànima del material amb què treballa". I així, com ja fa habitualment en les obres de teatre que dirigeix, ha decidit "despullar la posada en escena de qualsevol element ornamental i anar al nucli de la història, tant la història política com la de les persones".

La revolució en el vestit

Gómez ha comptat amb la inestimable ajuda de Carl Fillion, que ha creat una escenografia que defineix "com un dispositiu que es va transformant i crea espais per als cantants", tot i que Joan Matabosch, director artístic del Liceu, matisa: "És un dels muntatges més complicats del Liceu"; i del vestuari d'Alejandro Andújar, un dels elements clau de la posada en escena. "El vestuari és un passeig per dos segles de la seva història, des de la Revolució Francesa fins al segle XXI", apunta el dissenyador. I és que segons Gómez, la veritable socialització i, per tant, la primera revolta, neix amb la Revolució Francesa.

Respecte a la seva segona experiència en el món de l'òpera, Gómez assegura que "hi ha alguna cosa crazy a l'òpera quan pretens posar i treure 80 persones a escena en un moment". "M'agrada el treball coral, que et permet grans dinàmiques com el moviment de les masses corals". Pel que fa al treball actoral, té clar que sí que "cal una vida per ser un bon actor i una vida per ser un bon cantant", no es pot pretendre fer un treball psicològic, "no hi ha temps". "L'òpera està més enllà de la psicologia, la música treballa amb arquetips", diu. I pel que fa a les modernitzacions sistemàtiques en el món de l'òpera, opina que "no tenen ancoratge, només són una exageració, i quan es fa això, el marge d'error és molt ampli". Amb tot, té clar que l'òpera "necessita l'audàcia d'explorar que l'hàbit representacional no ha fet, cal sacsejar, i l'òpera té vitalitat ara per a aquesta riquesa exegètica".

En aquest sentit, el director musical té clar que si l'òpera segueix viva i creix en espectadors joves és perquè ja no és aquell "espectacle tradicional en què les senyores són grasses i els senyors baixos, sinó perquè ara els cantants són més actors. L'òpera sovint ha viscut de fantasmes, però necessita del sex appeal que té el cinema i la música rock si no ens volem trobar amb els teatres buits".

Marta Porter
Avui