Cerca de notícies

Enquesta

Paral·lelismes

21/12/2008 |

 

Un presoner en el pou de la desesperació: Jonas Kaufmann, excepcional Florestan a 'Fidelio' 

Sense arribar a establir unes Vides paral·leles com les de Plutarc, Stéphane Lissner i Gerard Mortier han seguit sovint camins similars que, darrerament, s'han creuat pels volts del Teatro Real de Madrid, el francès com a desitjat, el segon com a director artístic finalment contractat. Ambdós acaben de programar als seus feus respectius, la Scala de Milà i l'Òpera Nacional de París, sengles òperes, Don Carlo i Fidelio, que els seus compositors van anar refent amb els anys fins al punt que algú pot dubtar de si hi ha una versió definitiva. El tema es complica amb els híbrids que els intèrprets posteriors han anat realitzant, edicions que, recordem-ho, els seus autors mai van imaginar. No cal caure en una fetitxització del text, ara bé, tampoc en un tot s'hi val servit per excuses pseudomusicals i/o dramatúrgiques.

El lector atent deu haver observat que, per la manca de final, la Scala va obrir temporada amb l'obra de Verdi en italià, la revisió en quatre actes de 1884 presentada justament a Milà, això sí, amb l'afegit del passatge posterior a la mort de Posa que Verdi va reutilitzar com a Lacrimosa del Rèquiem i que va caure abans de l'estrena a París del 1867.

Més que de l'òpera, Itàlia deu ser la pàtria del melodrama, perquè cada inauguració escalígera va acompanyada de múltiples saraus. Al costat de les retallades salvatges dels pressupostos de cultura que ha fet Berlusconi i que afegiran dificultats extres a uns teatres que tampoc són una meravella de gestió, vam tenir amenaçadores vagues prèvies i l'acomiadament del tenor protagonista just abans de l'estrena.

Si a Milà alguns s'exclamaven de la festa megaexclusiva després de la premiére de Sant Ambrosi, a París Mortier es va autoregalar un nou Fidelio el dia que celebrava 65 anys, edat obligatòria de jubilació, allargada uns mesos pel govern francès per permetre al patró de l'Òpera acabar la temporada. Aquí també vam tenir una mica de potinejada musical, ja que Sylvain Cambreling va començar l'obra amb l'obertura Leonora núm.1 (que Beethoven mai va incloure en cap versió de la seva única òpera) i va reordenar els primers números de l'obra afegint-hi un trio de la primera edició, sense que es notés cap guany substancial.

A Madrid ja saben que allà on va Mortier hi va Cambreling, encara que sigui amb el subterfugi ja emprat pel gestor a París de no nomenar cap director musical de iure (el brillant septet de batutes anunciat el primer any de Mortier a la ciutat del Sena es va fondre de seguida). El Fidelio de Cambreling va ser gris i sec, avar de matisos, amb un fraseig esmicolat, i l'orquestra no va sonar pas millor que fa uns anys, al contrari del que diu Mortier, habitual conreador de la tàctica d'ignorar (quan no falsificar) el passat per realçar més el seu present.

Ves per on, ara Lissner busca director musical per a la Scala. Serà Daniele Gatti? De qualitats en té moltes, tot i que és lícit discrepar d'un Don Carlo egocèntric per part del director milanès, que va reivindicar constantment el protagonisme de la seva batuta, subratllant sense parar veus secundàries i detalls instrumentals i amb sorprenents estira-i-arronses de temps. Ara, amb Lissner pel mig, qui sap si serà Daniel Harding el nominat.

Xavier Cester
Avui