20/12/2008 |
José Luis Gómez s'enfronta amb "respecte" a la seva segona incursió en l'òpera. Han passat 18 anys des que, el 1993, va estrenar a la Bastilla parisenca la seva versió de Carmen. L'encàrrec li va arribar després de presentar al Théâtre de l'Odéon un exitós muntatge de La vida es sueño. La complicada agenda de l'actor i el director fundador del Teatro de la Abadía de Madrid ha impedit que fructifiquessin altres projectes. Però aquest ha de ser l'any de l'inoblidable protagonista de Pascual Duarte i l'home que va beure a les fonts de Jerzy Grotowski i Lee Strasberg. Acaba de rodar per primera vegada amb Almodóvar Los abrazos rotos i recentment hem vist al TNC l'impactant muntatge de La paz perpetua de Mayorga. Ara aterra al Liceu amb Simon Boccanegra de Verdi.
--¿Sap on s'ha ficat?
--Perfectament. Aquesta és una òpera fantàstica que m'interessa molt.
--¿Malgrat que és la més complexa i enrevessada de Verdi?
--M'atrau la implicació política de l'autor, molt influït per la situació del seu país. Per això centra Simon Boccanegra en el seu republicanisme. Després de veure diversos muntatges d'aquesta òpera crec que aquest és el millor punt de partida.
--La peça té molts missatges encreuats...
--I en ocasions contradictoris, però propugna la unió d'Itàlia i és una apel.lació a la civilitat per superar pacíficament interessos enfrontats. També ofereix lliçons de democràcia a partir d'un exercici del poder liberal i tolerant. El seu missatge és universal i va més enllà del context en què va néixer l'obra.
--L'heroi és un corsari que acaba sent dux de Gènova...
--És elegit per al càrrec pel poble, però enmig de foscos interessos. És el procés d'un líder que sorgeix d'una situació degenerada i acaba sent regenerat.
--Aposta per un muntatge auster...
--L'escenografia està allunyada de tot artifici, ja que centra l'atenció sobre els protagonistes i les veus. Ens desvinculem també d'una època concreta perquè el públic rebi el missatge universal de l'obra. Hi ha una evolució del vestuari que va des de la Revolució Francesa fins a mitjans del segle XX, però sense que els canvis siguin abruptes.
--La paleta de personatges és àmplia.
--Hi apareixen totes les tipologies. El polític idealitzat, l'enemic intrigant, el traïdor, la filla abandonada i els apassionats per l'amor.
--¿On situa l'eix de la trama?
--El punt de partida dramatúrgic està en l'escena del Senat del primer acte. No hi era en la versió de l'obra amb llibret de Piave i hi va ser incorporada per Boito en la segona versió, que és la que seguim. L'òpera va guanyar en qualitat dramàtica amb aquest canvi i l'orquestral.
--¿Hi ha hagut xoc de trens amb el director musical?
--Tot al contrari. M'he recolzat molt en Paolo Carignano i en la música de Verdi. A més, coincideixo amb ell a la piscina. O sigui que nedem en la mateixa direcció (riu).
--¿Li va caure el món a sobre amb la baixa de Carlos Álvarez?
--Em va afectar, perquè l'admiro i sé que aquest és un paper idoni per a ell, però he de dir immediatament que estic encantat amb Anthony Michaels-Moore, un baríton superlatiu a qui no se li escapa ni un detall del muntatge. I estic content amb la professionalitat del repartiment.
--¿És difícil dirigir cantants?
--No és senzill. Tenen una immensa demanda de naturalesa vocal i l'han de conciliar amb l'escènica. Això obliga a una gran atenció i no tots ho assumeixen igual.
--¿Tornarà a ficar-se en merders operístics?
--No ho descarto, però tot depèn de l'agenda perquè vull seguir dirigint teatre i cultivar la faceta d'actor.
--Ha rodat la seva primera pel.lícula amb Almodóvar...
--I em sento afortunat per això. Ha sigut una experiència molt gratificant. Vaig estar a punt de treballar amb ell a Matador, però els meus compromisos m'ho van impedir.
--¿És tan bon director d'actors com diuen?
--És extraordinari. M'he sentit molt a gust amb ell i amb tot un equip molt compromès amb la seva filosofia de treball.
--¿Què tal amb Penélope Cruz?
--És una actriu miraculosa. Es posa davant de la càmera i es transforma. No m'estranya que sigui candidata als Globus d'Or per la pel.lícula de Woody Allen amb Javier Bardem, un altre grandíssim actor.
--¿No els ha fet cap proposta teatral?
--És molt difícil comptar amb Penélope. Té molts compromisos. A Javier, en canvi, li veig més predisposició, però també té problemes d'agenda. M'encantaria poder dirigir-los.
--¿Què opina del fitxatge de Mortier pel Teatro Real?
--Una gran incorporació. Crec que posarà el coliseu madrileny al mapa dels grans teatres lírics.
--¿Està a favor dels muntatges molt trencadors en l'òpera?
--A vegades hi ha una violència exegètica sobre l'original, una sobreinterpretació. Però no és dolent explorar les obres més enllà de la seva literalitat.
--¿Segueix havent-hi diferència teatral entre Barcelona i Madrid?
--Sempre he admirat el teatre català. Em cansaria donant noms de professionals i companyies més enllà del Teatre Nacional o el Lliure. Però ara amb Mario Gas a l'Español, Gerardo Vera al Centro Dramático i amb La Abadía o La Cuarta Pared, per citar- ne alguns, hi ha més equilibri.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya