Cerca de notícies

Enquesta

Carles Santos guanya el Nacional pel seu esperit transgressor

10/12/2008 |

 

El director José Luis Temes aconsegueix el reconeixement com a intèrpret.

 

Fa un parell de setmanes, el músic Carles Santos va plantar un piano de cua en un solar en obres de Ciutat Vella i en va treure notes per sobre del soroll que feien les excavadores per denunciar que les autoritats culturals de Barcelona han girat l'esquena als artistes més transgressors. Ahir, el pianista i compositor va guanyar el Premio Nacional de la Música en la categoria de composició, el màxim guardó que atorga el Ministeri de Cultura. "D'un extrem a l'altre, ¿no? --comenta l'artista--. Estic content, perquè el Premio Nacional és el màxim, però no crec pas que em canviï la vida. Els premis no m'han canviat mai la vida".

De fet, Santos (Vinaròs, 1940) ja no sap on col.locar tants guardons com a rebut. Dos premis Ciutat de Barcelona (1993 i 1996), el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat (2001), la Creu de Sant Jordi (1999), el premi d'honor Sebastià Gasch (2001), "em sembla que uns 9 o 10 Max, no n'estic segur", i ara el Premio Nacional, que reconeix "la seva trajectòria nacional i internacional de més de 40 anys treballant ininterrompudament en la composició, la direcció i tantes altres facetes en què ha destacat com a creador únic i transgressor". Probablement és l'artista transgressor més premiat de la història.

En una entrevista amb un altre artista, Quim Pujol, Santos explicava que tot va començar "per culpa de Brossa". Quan ja era un pianista de nivell (format al Liceu, a França i a Suïssa), li van demanar que toqués per al poeta. A l'acabar la seva interpretació, Brossa li va deixar anar: "Molt bé, ja has tocat el piano, ¿i ara què?". La pregunta li va obrir el camí de la creació total i, sense deixar mai el piano, va casar la música a la seva manera amb el cinema, el teatre, les arts plàstiques i el sexe. L'estada que va fer a Nova York durant els anys 70 i la seva relació amb el músic John Cage i el moviment Fluxus van acabar d'establir les bases del seu llenguatge únic.

La teatralitat de la seva música queda patent en el seu últim projecte: "Estic ficat en l'homenatge a Josep Guinovart que es farà a Agramunt amb motiu de l'aniversari de mort. És una escultura amb 12 pianos de paret, de 9 metres d'altura, que cremarem", explica donant fe de les seves arrels valencianes. El maig vinent estrenarà al Teatre Lliure --on és músic resident-- un espectacle només musical, Piturrino fa de músic.

HUMOR GAMBERRO
Aquest títol recorda una altra de les facetes de Santos, l'humor gamberro, surrealista i infantil. Arganchulla arganchulla gallac, Tramuntana tremens, Sama samaruck suck suck, Brossalobrossotdebrossat, Crits de Crist al Crist de crits, o Ebrofalia copulativa (amb la qual va representar la cultura catalana a la fira de Frankfurt) són alguns títols dels seus espectacles.

"Porto un ritme que està molt bé, no necessito fer res més", diu aquest creador que, com a bon agitador cultural, no ha dubtat a sumar-se a les reivindicacions dels artistes que no troben espais per poder mostrar els seus treballs a la ciutat: "Si estigués a les meves mans, jo em gastaria mol- tíssims diners en la cultura, perquè llavors la convivència és més fàcil".

El Premio Nacional també ha distingit, en la categoria d'interpretació, José Luis Temes, "un dels directors d'orquestra més compromesos amb la música contemporània".

GEMMA TRAMULLAS
El Periódico de Catalunya