Cerca de notícies

Enquesta

Música del més enllà

7/12/2008 |

 

Dimecres vinent és el dia exacte del centenari del naixement d'Olivier Messiaen, una perfecta excusa (si és que en calen) per escoltar la seva música, bé en directe amb el concert de Barcelona 216 a L'Auditori, bé en cedé. La Filharmònica de Viena no és una orquestra que associaríem amb el compositor francès, i algun titubeig és perceptible en la gravació en directe que Kairos edita d'Éclairs sur l'au-delà... Per sort, el llegendari esplendor sonor del conjunt, conduït amb mà experta per un director com Ingo Metzmacher que no té gens de por a la música del segle XX, il·lumina de manera hipnòtica l'última obra acabada de Messiaen.

Com amb el compositor francès, la religió juga un paper fonamental en la identitat creadora de Bruckner, tot i que, per exemple, les seves misses pertanyen a una etapa primerenca. La més imponent és la Missa en fa menor, de la qual Philippe Herreweghe signa per a Harmonia Mundi una lectura d'una excepcional claredat expositiva i d'una evident tensió dramàtica, recolzat en l'excel·lència de l'Orchestre des Champs-Élysées i, sobretot, el Cor de Cambra de la RIAS, una de les formacions capdavanteres del continent.

Si passem del catolicisme dels nostres primers autors al protestantisme, llavors el nom que ha d'aparèixer és Bach. Reconeguem-ho, Natalie Dessay no és la cantant que associaríem més amb aquest repertori, però, superats els dubtes sobre la idoneïtat del seu timbre (o és un problema d'hàbits d'escolta?), la musicalitat de la soprano francesa queda de relleu en tot aquest CD de cantates (les BWV51, 82a i 199) publicat per Virgin. Emmanuelle Haïm i el seu grup Le Concert d'Astrée li donen un suport impecable i canvien del tot de xip en un altre llançament de Virgin. A Haïm li agrada d'envoltar-se d'estrelles heterogènies del cant, i Lamenti n'ofereix un ventall prou divers per abordar alguns dels passatges més excelsos de la declamació lírica italiana del segle XVII, amb Monteverdi, Cavalli, Strozzi, Landi i altres lluminàries del barroc transalpí. El to és ombrívol, però mai monòton, gràcies a la sàvia construcció del programa i la qualitat d'unes veus com les de la citada Dessay, Patrizia Ciofi (quina artista més extraordinària!) o un tan inesperat com estimulant Rolando Villazón: algun teatre tindrà la perspicàcia d'oferir-li L'Orfeo de Monteverdi?

Una de les joies del disc és l'Addio Roma de la Poppea monteverdiana amb Joyce DiDonato. La mezzo nord-americana és la protagonista absoluta, de nou a Virgin, de Furore, recital d'àries de Händel amb l'enèrgic acompanyament de Les Talens Lyriques de Christophe Rousset. Per descomptat, no tots els fragments són de personatges a punt (o més enllà) de l'atac de nervis, però ja sigui en esclats enlluernadors d'agilitat o en les àries més dolces, DiDonato excel·leix amb el seu temperament generós. Per tancar de la millor manera la trilogia de grans del barroc, recomanem amb fervor els concerts per a dos violins de Vivaldi que Archiv publica amb l'Orquestra Barroca de Venècia, Andrea Marcon i, com a solistes, Viktoria Mullova i Giuliano Carmignola, una combinació realment explosiva.

Xavier Cester
Avui