Cerca de notícies

Enquesta

El somni d'Ulisses

4/12/2008 |

 

Temporada Alta porta l'òpera de Monteverdi 'Il ritorno d'Ulisse' en una aplaudida posada en escena de William Kentridge, que s'estrena a Catalunya com a director.

Considerada una de les primeres òperes de la història, Il ritorno d'Ulisse (1640), de Claudio Monteverdi, arriba avui al Festival Temporada Alta (Teatre Municipal de Girona) en una versió molt personal del cineasta William Kentridge, una versió tan personal que els protagonistes són titelles. Tot i que el Macba li va dedicar una exposició el 1999, és la primera vegada que Kentridge trepitja Catalunya com a director d'escena. I això que el 2010 estrenarà una òpera de Xostakóvitx al Metropolitan de Nova York.

L'original de Monterverdi parteix de l'últim episodi de l'Odissea d'Homer, però en la versió que ara es presenta, i que es va estrenar al Kunsten Festival des Arts de Brussel·les fa deu anys, Kentridge prefereix reinventar part de la història per aproximar-la als nostres dies. "El que es conserva d'Il ritorno d'Ulisse són només fragments de música i text -explica el director musical, Philippe Pierlot-, o sigui que sempre cal fer-ne una recreació. Kentridge ens mostra un malalt a qui estan examinant els metges i que pensa o somnia en la seva dona -que li ha estat fidel mentre l'esperava-, en la seva vida d'aventures... Kentridge crea tres mons: l'actual, amb Ulisses malalt; el de Montverdi i la Grècia antiga".

El director musical confessa que en un primer moment van estar temptats d'introduir elements sonors per emmarcar cadascuna de les èpoques, però al final va optar "per ser fidel a Monteverdi".

Un dels titellaires, Adrian Kohler, explica que un dels grans reptes ha sigut "fer cantar els titelles", no en el sentit literal, sinó en la mesura que el públic sigui capaç d'abstreure's dels músics i cantants que també són dalt l'escenari i seguir la història pels moviments dels titelles. "Hem treballat molt la respiració, que ens ha donat el principi del moviment".

Amb tot a la vista -músics, cantants, titelles i titellaires-, un dels elements que ajuden el públic a endinsar-se en aquest món oníric de Kentridge és un film animat que representa el pensament dels titelles. "La pel·lícula s'acaba convertint en un altre personatge que s'afegeix al rerefons filosòfic de la producció".

Al servei de la paraula

A nivell musical, Philippe Pierlot també presenta una versió ben personal, ja que, en tractar-se d'una òpera per a veu i baix continu sense instrumentació, permet multitud d'interpretacions. En aquest cas, el director francès ha optat per set músics dividits en instruments de corda fregada amb arc i corda polsada. "La família de la viola de gamba m'ha possibilitat jugar amb una gran diversitat de timbres instrumentals que tant poden tocar junts com fer línies simples, mentre que la tiorba, l'arpa o el llaüt fan la funció de baix continu".

Si bé el director diu que "el més important en l'òpera de Monteverdi és el cant, la música serveix la paraula", la mezzosoprano Guillemette Laurens (Penèlope) ho perfila dient que "en Monteverdi el més important són les emocions, la riquesa de com descriu els afectes, el dolor, la joia...". En aquesta producció, els personatges en qui recau aquesta responsabilitat són els titelles, o sigui que "és el cantant qui ha de posar tota la seva energia per aconseguir crear la suggestió de donar vida al titella i que sigui aquest el que transmeti les emocions. I les imatges de Kentridge hi són per clarificar el text", assegura Laurens. Però és el titellaire qui tanca el cercle: "Els titelles han de saber què diran, han hagut de treballar amb els músics i els cantants perquè és en la música mateixa on hi ha la descripció del personatge". Pierlot ho remata amb un aclaridor: "S'ha d'arribar a la fusió ideal".

La teoria dels afectes

Com aconseguir que els titelles ens transmetin emocions? El músic Eduardo Egüez explica que això ho aconsegueix Monteverdi a través de la teoria dels afectes. "Monteverdi musica el que els científics anomenaven els humors -el colèric, el flegmàtic, el melancòlic i el sanguini-. Per exemple, un seguit de semicorxeres repetides descriuen la còlera. Ara d'aquests humors en diem emocions".

Un altre dels aspectes que destaca la posada en escena de Kentridge és la dicotomia fortalesa-fragilitat. "Hi és en la mateixa música de Monteverdi -explica Kohler-, en Penèlope, en Ulisses i també en els titelles".

Marta Porter
Avui