Cerca de notícies

Enquesta

Temps de comiat

30/11/2008 |

 

Alfred Brendel, un músic immens que deixa els escenaris en plenitud de les seves facultats artístiques, com ho ha demostrat a Barcelona.

La música no té data de caducitat; la carrera dels músics, molt sovint sí. I no ens referim pas a aquella coneguda llei de vida que correspon a la mort. És molt difícil per als que no tenen edat obligatòria de jubilació diu prou, aturar la marxa per quedar-se a casa tranquil·lament i desenganxar-se de la droga dura que és l'escenari. En un art que es desenvolupa en el temps, el gran desafiament és justament saber quan és el moment apropiat per a la retirada. Alfred Brendel ho sap.

Si féssim una simplificació barroera, l'antítesi principal és la que hi ha entre cos i esperit, entre la lògica i inevitable minva de les capacitats físiques i la lucidesa mental aconseguida després de lustres d'exercici d'una professió tan exigent com és la de sortir davant del públic per oferir el millor del propi talent. Com hem llegit sovint en entrevistes, és millor que l'espectador es pregunti com és que tal o qual ja no actua, que no que s'interrogui sorprès per què encara està en actiu. Potser és aquesta l'entrada més complicada que ha de fer un músic. Alfred Brendel l'ha fet a la perfecció.

A més de l'autoconeixement que tot artista ha de tenir de les seves possibilitats, de les seves fortaleses i de les seves flaqueses (els grans de veritat són els més autocrítics), la proporció entre hipòcrita idolatria i admirativa sinceritat de l'entorn de l'intèrpret és una part gens menystenible d'una equació de la qual el públic també és un vector decisiu. Quan la veu ja no arriba, la batuta pesa, l'arc no corre i el teclat està ple d'obstacles, l'afecte acumulat al llarg dels anys és la millor fórmula per garantir càlides ovacions en el capvespre d'una carrera o, dit d'una altra manera, el grau de comprensió és directament proporcional a l'admiració que ha despertat l'artista en qüestió. Llavors tots plegats (crítics també, no som pas criatures immunes a la veneració) preferim no escoltar el que escoltem sinó el que ens agradaria escoltar o el que recordem que vam escoltar. Fins que la tossuda i implacable realitat s'imposa i ens adonem que aquell intèrpret que estimàvem tant està embrutant el record d'una trajectòria gloriosa. Pocs espectacles hi ha tan tristos com veure un mite arrossegant-se per un escenari, sobretot quan protagonitzen agòniques gires de comiat que s'allarguen sense pietat per a la seva reputació ni per a la benvolença del melòman. Tot el contrari del que està fent Alfred Brendel.

Aquestes observacions tenen un component de cruesa, d'injustícia fins i tot, la qual cosa no es contradiu amb el fet que el cronista confessi haver aplaudit i lloat actuacions de músics lluny de la seva plenitud que, amb les seves imperfeccions, encara tenen moltes coses a dir i a mostrar-nos, encara que només siguin fugissers parpellejos d'eternitat. Per sort, la música no és una ciència exacta. No hi ha cap edat determinada per dir adéu, i encara que pianistes o directors d'orquestra tenen avantatge sobre els cantants (el centenari Mieczyslaw Horszowski o el nonagenari Leopold Stokowski són els primers exemples que se'ns acuden), només es pot analitzar cas per cas. Posats tots els elements sobre la taula, la pregunta pertinent és: per què ho deixa tan aviat Alfred Brendel?

Xavier Cester
Avui