Cerca de notícies

Enquesta

Cròniques hectòriques (i 3)

22/11/2003 |

 

En anteriors entregues, el pelegrí ha comentat l'oblit habitual que els compatriotes de Berlioz, sobretot els parisencs, han manifestat vers la seva obra, oblit només en part rectificat en aquest bicentenari del seu naixement. En justícia, tanmateix, cal aplaudir una de les millors iniciatives que reivindiquen la memòria de l'autor de Béatrice et Bénédict, la magna exposició Berlioz. La voix du romantisme que, fins al 18 de gener, es pot veure a París, a la Biblioteca Nacional de França. Comissariada per Catherine Massip i Cécile Reynaud, la mostra fa un repàs força complet de la vida i l'obra del compositor, així com del context històric i cultural en què va viure. Manuscrits, partitures, primeres edicions de les seves obres tant musicals com literàries, retrats, obres d'art contemporànies i un llarg etcètera contribueixen a il·luminar una de les figures clau del romanticisme francès, la seva lluita contra les institucions del seu país per poder-se fer escoltar, el seu paper com a inventor de l'orquestra moderna i la seva faceta viatgera (decisiva, ja que a Alemanya i Rússia la seva música va ser més ben acollida que a França). Per descomptat, les seves obres ocupen un lloc important, amb un capítol destacat dedicat a la seva obra per a l'escena. L'itinerari es tanca amb un interessant audiovisual en què figures com Pierre Boulez, John Nelson i Peter Bloom (un dels estudiosos més bons de l'obra de Berlioz) comenten diverses facetes del músic, per sort (visca la diversitat) no sempre completament d'acord.
Com a apèndix, el Palais Garnier acull tambe fins al 18 de gener Hector Berlioz et l'opéra en feuilleton, reflex de la tasca de crític operístic del compositor, una tasca sovint exercida de forma implacable i, per què no dir-ho, força intolerant vers els usos i costums de la Grande Boutique, és a dir, l'Opéra de París (és divertit veure com en alguns rètols de la mostra es volen disculpar algunes de les explosives opinions del nostre bicentenariat). La part final de l'exposició està dedicada a alguns dels divos i dives sobre els quals Berlioz va parlar en els seus escrits, així com a alguns títols representatius, la majoria dels quals, per cert, gairebé han desaparegut del mapa.

DANSA DE LA MORT
El camí del pelegrí berliozià va prendre rumb nord, cap a Amsterdam, ja que l'Òpera d'Holanda presentava a la seva seu del Het Muziektheater -un teatre modern agradable per dins i per fora- una nova producció de Les Troyens (comentem la darrera funció, del 26 d'octubre). Un cop més, el principi que no hi ha una única manera de representar una gran obra es va revelar cert al cent per cent, ja que la proposta de Pierre Audi, director artístic del teatre holandès, va estar als antípodes de la del Châtelet de París comentada en la primera estació del pelegrinatge. El magnífic decorat de George Tsypin va ser el principal atractiu, no debades l'artista rus és un dels més originals escenògrafs del moment. Tres grans plafons llargs com la boca de l'escenari van pujar i baixar en disposicions vàries al llarg dels dos primers actes, amb un efecte reforçat per una exemplar il·luminació, mentre que el vestuari era d'un to mig galàctic mig orientalista -definitivament, el negre és el color de Troia.
Empipa una mica que Audi mostrés obvietats que el llibret ja explica i que fan més efecte en off (l'assassinat de Priam i Hécube, per exemple), o que Cassandre mai estigui sola en les seves àries (no se suposa que és la profetessa ignorada per tothom?), però la direcció d'escena remarca bé el caràcter diferenciat de l'heroïna dels dos primers actes, creant una tensió evident en el amb Chorèbe. Pel que fa al moviment del cor, Audi, com Peter Sellars en altres muntatges, opta per una gestualitat ritualitzada i antinaturalista, en aquest cas ben resolta.
El contrast amb els tons més blanquinosos dels tres actes cartaginesos era previsible, mentre que els tres plafons mòbils (amb un quart de fix de propina) ara eren verticals. Audi no va perdre de vista detalls significatius (Phantée aferrant constantment les estàtues dels déus de la seva perduda pàtria), i la coreografia d'Amir Hosseinpour i Jonathan Lunn va tenir benvinguts tocs irònics, però els aspectes discutibles tampoc van faltar: el ferotge Iarbas, l'enemic de la reina de Cartago, un personatge del qual es parla però mai es veu, va sortir fins a la sopa. En tot cas, al final de la llarga epopeia el sentit del que, semba, volia explicar Audi es va fer més evident: el triomf de la mort, de la destrucció, representada per les figures esquelètiques que, en una macabra dansa de la mort, tanquen les dues parts.

SEMPRE ELLES
Si Gardiner a París recuperava una part del final original de l'òpera, a Amsterdam Edo de Waart va incorporar l'escena de Sinon, un fragment que Berlioz va eliminar, però que va ser recuperat i orquestrat per Hugh MacDonald (Charles Dutoit l'inclou en la seva gravació). Amb una orquestra, la Filharmònica de la Ràdio d'Holanda, notable i un cor, el de l'Òpera d'Holanda, no sempre subtil, però impactant, De Waart va signar una lectura més eficient que inspirada, que va tenir, això sí, bona cura de la tensió necessària en moments clau com la pantomima d'Andromaque i l'octet amb doble cor. Després de revelar-se com una Cassandre d'impacte sota la batuta de Colin Davis a Londres, Petra Lang interpretava per primer cop en escena la filla de Priam, conferint-li una esfereïdora potència, una energia al·lucinada que feia vibrar totes les fibres. La cantant alemanya està començant a incorporar papers de soprano, la qual cosa potser explica alguns desajustos en el trànsit cap al greu, però els aguts anaven sobrats. Peter Coleman-Wright li va donar justa rèplica com a Chorèbe.
Deu ser una norma no escrita que les dues grans protagonistes de Les Troyens siguin més satisfactòries que el primer paper masculí, un fet afavorit pel mateix Berlioz, que va crear dos autèntics bombonets. Seguint la petja de Lang, Yvonne Naef va ser una Didon de format més heroic que líric, però que va donar l'adequada estatura tràgica al seu final, més encara si tenim en compte que era el seu primer acostament al paper. Per desgràcia, el Narbal de Frode Olsen i el Iopas de John Osborn van bramar de valent, amb la qual cosa l'honor dels secundaris va haver de ser salvat per la impecable Anna de Charlotte Hellekant.
No, no ens oblidem d'Énée, Donald Kaasch, també nou en el paper, tenor que ja al primer acte feia patir (on eren els aguts?), que va protagonitzar un dels galls més espectaculars que el pelegrí recorda en el si bemoll a finals del tercer acte -una d'aquelles situacions en què l'espectador (almenys aquest) pateix més pel tràngol del cantant que per l'horror que ha escoltat- i que es va recuperar per oferir un correcte duo amb Didon, però de qui es va anunciar la indisposició abans del darrer acte, quan la veu li responia quan podia. O sigui que la valoració més val deixar-la per un altre dia. Això no va impedir que el públic holandès, seguint un costum curiós també observat pel pelegrí en concerts al Concertgebouw d'Amsterdam (nota al marge, una sala tan meravellosa com la reputació que la precedia), s'aixequés dret aplaudint al cap de cinc segons d'abaixar-se el teló, un final ideal per a aquest pelegrinatge berliozià. Com dèiem abans, visca la diversitat.

Xavier Cester
Avui