Cerca de notícies

Enquesta

Mortier ho faria?

23/11/2008 |

 

Un dux atrapat entre l'amor patern i el deure oficial: 'I due Foscari' ha continuat el projecte Tutto Verdi de l'ABAO.

¿Programaria Gerard Mortier I due Foscari? És poc probable, no perquè al cèlebre gestor belga no li interessi Verdi, ben al contrari -de qui sí que fuig tant com pot és de Puccini, així com de la majoria de compositors belcantistes-, sinó perquè en la seva visió de l'òpera els fruits primers de la carrera de l'autor de La Traviata no deuen atreure gaire la seva atenció. Els melodrames d'aquests anys de galeres deuen estar inclosos en la seva condemna del gènere com a mer espectacle sense possibilitat de relectures socials, ideològiques i/o polítiques, la mateixa raó per la qual tampoc veiem Mortier programant una obra mestra de maduresa com Il trovatore. Tot i així, un títol com I due Foscari, basat en un text de Lord Byron i estrenat el 1844, encara podria despertar la seva curiositat pel concentrat alè tràgic del drama d'un pare dividit entre el deure com a dux de Venècia i l'amor per un fill condemnat a l'exili (injustament, com es descobreix massa tard).

 

¿Engegaria Mortier una iniciativa com el Tutto Verdi de l'ABAO, en el qual, al llarg de 16 anys, s'interpretaran totes les òperes del músic italià? Ho dubtem moltíssim, perquè aquesta mirada enciclopèdica, a més de no lligar amb la seva trajectòria, comportaria l'assumpció d'obres que no li deuen interessar ni gens ni mica. Una altra pregunta: ¿impulsaria l'encara director de l'Òpera Nacional de París un muntatge com el vist al Palacio Euskalduna de Bilbao? Si no s'ha begut l'enteniment, en absolut.

Algunes propostes de Gilbert Deflo, al qual Mortier continua fidel des de La Monnaie, cauen de ple en l'òpera decorativista, però sense els extrems d'aquesta nova producció de Joseph Franconi Lee. Un concert amb vestuari (bonic, per cert, i signat per William Orlandi) és la millor manera de definir una proposta caracteritzada per una direcció escènica de mínims. Sembla que el públic operístic de Bilbao no vol ser sacsejat des de l'escenari.

El gran problema d'obres com I due Foscari és el desencaix entre les possibilitats dramàtiques de la història i les estructures convencionals del melodrama romàntic que Verdi encara no ha pogut transcendir del tot. Tanmateix, no cal obsessionar-se a buscar els apunts de la grandesa futura per gaudir d'una baula gens menystenible en la increïble progressió de Verdi, amb moments inspirats com l'inici del segon acte, amb Jacopo Foscari a la presó. Renato Palumbo és un director que sap el que es fa, posa ràpidament ordre quan les forces sota la seva batuta amenacen de dispersar-se, i extreu tot l'or de la partitura sense haver de demanar perdó per la ganga.

Marco di Felice com el dux Foscari va ser el més regular dels protagonistes, sense arribar a cotes molt estimulants. Letonia Moore (Lucrezia Contarini) va treure bon profit d'una veu un xic metàl·lica, sense problemes ni per dalt ni per baix, que dominava amb autoritat en els concertants i alhora apianava amb gust. Només té un problema, i seriós: desafinava massa cops. El problema de Francisco Casanova és un altre: la impossibilitat física d'arribar amb forces al final de la funció. ¿Es comprometria Mortier de manera tan estreta amb un cantant com fa l'ABAO amb l'omnipresent tenor dominicà?

Xavier Cester
Avui