Cerca de notícies

Enquesta

Ofelia Sala: "Canto amb tot el cos"

14/11/2008 |

 

És Susanna a Le nozze di Figaro que Lluís Pasqual acaba d'estrenar al Liceu. Els que en saben asseguren que aquesta valenciana és una de les grans veus peninsulars del segle XXI.

 

--Diuen que vostè és l'antidiva.
--¿Això diuen? Jo tinc una feina molt especial, però això no em fa especial com a persona. Darrere meu hi ha un gran equip. Hi ha el director d'escena, el director musical, la gent de vestuari...

--¿Què hi ha de les travetes i de les punyalades per l'esquena?
--¡S'han fet massa pel.lícules! La veritat és que som un grup de gent molt jove i molt activa. Cadascú es concentra en la seva feina i no tenim ni temps ni ganes per fer res més. Jo fins i tot tinc amics a l'òpera.

--¿I els admiradors? ¿Encara regalen flors, brillants, illes al Jònic?
--Flors, sí. I s'agraeixen molt. Però sóc molt conscient que aquesta feina meva és tan especial com la del cirurgià que fa un triple bypass o el de l'arquitecte que construeix un edifici bonic.

--La veu és un do.
--És un do molt treballat. Jo toco el piano d'ençà que tenia 4 anys i canto en cors infantils des que tinc memòria.

--Hi ha molts cantants valencians. ¿Deu ser per les taronges?
--¡Vés a saber! València té una tradició coral i de bandes de música molt gran. Un gran percentatge de nens estudien música després de l'escola. Allà és on un s'adona de la veu que té. Als 14 anys vaig tenir molt clar que només em volia dedicar a la música.

--¿Li van fer costat a casa?
--Els meus pares, tots dos professors, es van preocupar d'ampliar la nostra formació cultural. Després hi va haver un parell de concerts que van deixar empremta. I la vida em va portar cap al cant.

--¿La vida?
--Vaig guanyar el concurs nacional de Joventuts Musicals, a Girona, a principis dels anys 90. Fins aleshores cantava per absoluta passió.

--¿Vostè des d'on canta?
--Canto amb tot el cos. Importa la posició dels peus, del cap, de l'abdomen... És una coordinació perfecta de tota la musculatura, de totes les caixes de ressonància. El millor que pot passar és que la gent es pensi que no fas res, que tot és fàcil. A més a més, cada teatre té la seva ànima, la seva forma de treballar. Crec que tinc una capacitat de supervivència molt bona.

--¿Zero galls?
--Algun sempre cau, ha, ha. Hi ha dies que no estàs del tot bé. Llavors, has de recórrer a la tècnica. Sempre te la jugues, perquè ets una persona, no una màquina. És una qüestió d'equilibri.

--¿Arribar-hi és difícil?
--És dur. No depèn només de la veu. També dels nervis, de saber fer teatre, de la disciplina per portar una llarga carrera. S'ha d'estudiar molt. Però es pot estudiar tot el dia i no arribar-hi. A més, hi ha la soledat. S'ha de saber portar. Et pots passar sis mesos fora de casa, la família ho ha d'entendre i no pots permetre't baixades de moral.

--¿Hi ha un moment en què un diu: "Ja està"?
--Jo sempre estic a la recerca, no no- més tècnica, sinó també artística.

--¿Vostè com sona?
--Jo només sé com sono des de dins. I em sento de manera crítica.

--Hi ha qui opina que l'òpera és una cosa anacrònica.
--¡Per ser anacrònica, les 15 funcions de Les noces de Fígaro del Liceu estan totes plenes! Una òpera no omple 15 vegades el Palau Sant Jordi, és veritat, però hi ha un públic fidel, coneixedor del repertori, molt apassionat. A més, vivim una etapa de renovació. S'adapten les velles propostes a un llenguatge més actual. I també hi ha el compromís.

--¿Quin compromís?
--A través de la ploma, la partitura o la tela es mou el pensament. La música pot unir, mobilitzar, treure sentiments positius. Si no existís l'art, el món seria molt pitjor del que és.

--¿L'òpera és l'art total?
--És un espectacle molt complet, molt.

--"És l'únic en què la gent es baralla per un si bemoll", diu Pasqual.
--Ha, ha. L'òpera mou passions. I es noten. Surts a escenari i al cap d'un segon t'adones de com està anant. Hi ha una energia que es mou de l'escenari al pati de butaques i del pati a l'orquestra... Surts i tots els ulls i les orelles, ¡pfuuum!, es concentren en tu. ¡És una experiència vital for- tíssima!

--¿Similar a parir?
--¡Parir és incomparable! Ser mare m'ha portat una pau interior molt, molt gran.

--Doncs l'habitual és caure en braços de l'estrès.
--Ha, ha. És difícil organitzar l'any, però quan ho has aconseguit, et prens la vida d'una altra manera. ¿Sap què li dic? Que la vida és la recerca constant d'equilibri. Això és.

NÚRIA NAVARRO
El Periódico de Catalunya