Cerca de notícies

Enquesta

Lluís Pasqual: "El que més li interessa a Mozart són les hormones"

10/11/2008 |

 

El director d'escena situa 'Les noces de Fígaro' als anys 30, recordant el 'Civilitzats tanmateix' de Soldevila.

Les noces de Fígaro arriben demà al Liceu en una nova producció signada per Lluís Pasqual en la direcció escènica i Antoni Ros Marbà en la musical, una "comèdia", com la defineix Pasqual, que compta amb un doble repartiment encapçalat per Ludovic Tézier, Emma Bell, Ofèlia Sala, Kyle Ketelsen, Sophie Koch, Marie McLaughlin i Friedemann Röhligde.

Vostè ja ha dirigit dos Mozarts, Don Giovanni i El rapte al serrall. Quina diferència hi ha a l'hora de posar Mozart en escena, comparat amb altres compositors?

Amb Mozart cal sentir-se tan lliure com se sent ell. Les noces de Fígaro tenen un fals estil perquè en realitat hi ha molts estils barrejats, des de l'òpera bufa del segle XVII fins a escenes que semblen del segle XIX. A més, la primera preocupació és les dimensions del Liceu. L'òpera es va estrenar a Praga en un auditori per a 400 persones, o sigui que el primer que hem de fer és apropar l'espectacle a l'espectador. Hem construït una escenografia que és una caixa de fusta perquè arribin les veus i s'entengui la història. I també s'ha d'intentar ser elegant perquè en Mozart ho és tot.

Les noces, amb Don Giovanni i Così fan tutte, forma part d'una trilogia. ¿Al dirigir-la se la planteja com la part d'un tot o com una òpera independent?

Me la plantejo com una trilogia des del moment que les tres obres van sobre l'eros. L'obra de Beaumarchais planteja un tema social i polític, però Mozart, aquest conflicte l'esbandeix en el primer acte i a partir d'aquí centra tota l'obra en les relacions de parella, l'erotisme pren moltes formes diferents, des del jove Cherubino a l'amor madur de Marcellina i Bartolo, la il·lusió de Susanna, l'amor de la comtessa pel comte o el desig del comte de desvirgar Susanna. Sense treure cap component revolucionari de l'obra de Beaumarchais, Mozart s'interessa més per les hormones, teixeix un seguit de fils musicals per descriure que el que mou els personatges són les hormones. Quan dirigeixo el comte no li puc dir "Entra com a comte", sinó que li he de dir "Tu aquí estàs trempat".

Per què fa una posada en escena centrada en els anys 30 del segle XX?

Mozart i Da Ponte escriuen una òpera sobre la seva època, o sigui que el primer que demana és fer-la a la nostra època. Però tenint en compte que tot gira al voltant del virgo d'una donzella, del dret de cuixa dels comtes del segle XVII, avui no té gaire sentit. Ara la gent se soluciona la vida eròtica per internet o en clubs i si t'ho fan a la feina se'n diu mòbing. El més proper que tenim són aquells anys 30 del món de preguerra en què els senyors li tocaven el cul a la minyona i els joves s'hi estrenaven i formava part de la normalitat, no hi havia cap terrabastall, és el món picantet de Civilitzats tanmateix de Carles Soldevila.

Da Ponte és potser un dels llibretistes més coneguts. Malgrat tot, la feina dels llibretistes és sovint obviada.

Això de no saber qui és el llibretista és un fet de la nostra època. Quan es va estrenar La flauta màgica, Da Ponte sortia amb lletres ben grans i Mozart ni apareixia. Les noces de Fígaro, dramàticament, és molt bona. Da Ponte, en un cop de teatre inversemblant, resol l'obra al principi del quart acte, o sigui que aquest últim acte, a nivell de tensió dramàtica, és molt fluix; tota l'obra és com un vodevil del segle XIX però el final es resol a la Molière.

¿Mozart i Shakespeare tenen res a veure?

I tant, sobretot en la llibertat amb què cada situació és diferent a l'anterior.

Vostè no dirigia una òpera al Liceu des del Peter Grimes del 2004. ¿L'hi tornarem a veure aviat?

El 2014 està previst fer Il prigionero [una òpera de Luigi Dallapiccola], que es va estrenar l'abril passat a l'Òpera de París, però encara cal veure amb quina altra proposta l'acompanyarem, ja que és una obra curta. A París es va fer amb l'Ode a Napoléon de Schönberg.

Quina és la pròxima òpera que ha de dirigir?

El més immediat que tinc és La donna del lago el 2010 a París, en una coproducció de l'Òpera de París, el Covent Garden i la Scala de Milà, amb Juan Diego Flórez de protagonista. Em fa molta il·lusió.

Vostè ha treballat sovint en teatres regentats per Gérard Mortier, que aviat se'n va al New York City Opera. Hi col·laborarà?

Jo he treballat a tots els teatres que ha dirigit Gérard Mortier, primer a la Monnaie de Brussel·les, també al Festival de Salzburg i després a l'Òpera de París. L'únic lloc on no hem coincidit va ser al Festival del Ruhr, perquè no m'anava bé de dates. I espero tornar a treballar amb ell perquè és un home al qual estimo i respecto, és com treballar amb xarxa, saps que en un moment de necessitat ell et recollirà i t'escoltarà. És un home de teatre.

Marta Porter
Avui