Cerca de notícies

Enquesta

Talent sense edat

9/11/2008 |

 

El contrast va ser remarcable. En dies consecutius i en el mateix cicle, Palau 100, van actuar dos directors tan diferents com Gustavo Dudamel i Frans Brüggen. El primer, jove i dinàmic, debutava a Barcelona arrossegat per una onada mediàtica i uns ben útils apadrinaments que li han permès, abans de fer els 30 anys, posar-se al capdavant d'orquestres de primeríssima línia. El segon, un dels referents imprescindibles en la interpretació amb criteris històrics, va aparèixer fràgil i envellit a l'escenari del Palau.

Dudamel, tot i que amb lloable modèstia se situa al mig dels músics a l'hora de saludar, sempre està present al podi, amb una tècnica gestual segura que li permet controlar tots els detalls. Assegut a la seva cadira, Brüggen pot semblar absent, però si es presta atenció, es comprova que el veterà músic holandès hi és en tot moment i que una formació formidable com l'Orquestra del Segle XVIII només té sentit amb ell al davant com a inspiració.

La conjunció no va ser perfecta en els primers estadis de la Novena de Beethoven, una obra tan fora de tota contingència temporal que és lícit preguntar-se si les lectures historicistes li acaben de fer justícia. Ara bé, la forma rectilínia, sense excursos melodramàtics, amb què Brüggen va abordar el primer temps va tenir els seus rèdits. La versió va arribar a les cotes més altes en un Adagio de despullada simplicitat, amb una fusta ensomiadora (si no errem, la flauta de Konrad Hünteler, l'oboè de Frank de Bruine, el clarinet d'Eric Hoeprich) sobre una corda bressolant, mentre que un quartet més vàlid com a conjunt que com a individualitats i un Orfeó Català que domina del dret i del revés la peça, però massa voluminós per als efectius orquestrals, van donar consistència al final.

Les observacions d'abans no ens han de desviar d'una constatació fonamental: Gustavo Dudamel té un talent impressionant. Quan el dosifiqui de forma més equilibrada, obviant els cants de sirena que l'envolten i que el titllen ja de geni, els resultats poden ser memorables. La seva lectura de la Quarta simfonia de Nielsen va ser tan enlluernadora com poc equilibrada, construïda sobre una acumulació de clímaxs generats més per voluntat externa que per progressió interna de la partitura. Només així s'explica que la reaparició al final del tema principal del primer temps quedés desinflada després de tantes erupcions sonores. Això sí, agraïm de tot cor a Dudamel la inclusió d'un autor inaudible a casa nostra com Nielsen dins d'un programa intel·ligentment nòrdic, i saludem el nivell excel·lent d'una Simfònica de Göteborg que es va deixar anar en un impagable Tico Tico de propina.

Ara bé, l'impacte més gran de la sessió, així com el d'un concert recent de l'OBC, va ser el solista. Al Palau, Serguei Khatxatrian va signar, amb un so bellíssim i una tècnica astoradora, una lectura d'una densitat i concentració inaudites del Concert per a violí de Sibelius. A L'Auditori, Christian Poltéra va transcendir la batuta de Rumon Gamba per convertir el Concert per a violoncel de Schumann en una confessió íntima de pudorosa delicadesa. Khatxatrian té 23 anys, Dudamel 27, Poltéra 31 i Brüggen 74. El talent no té edat.

Xavier Cester
Avui