Cerca de notícies

Enquesta

Alfons Conde, compositor: "Molts autors hem d'acabar buscant feina a Madrid"

8/11/2008 |

 

Què va sentir en veure el seu nom entre els de Schubert i Xostakóvitx, en un programa de concert del Palau de la Música i en una actuació dels prestigiosos Emerson String Quartet?

L'any passat ja vaig veure el meu nom entre els de Mozart i Beethoven, a l'estrena de Valladolid. I aquest any toca Schubert i Xostakóvitx. És una sensació estranya, trobar-se entre aquests grans noms. Espero que almenys se m'encomani alguna cosa...

I com és que es va estrenar a Valladolid?

L'estrena estava prevista el 2005 al Palau, i es va haver de cancel·lar per motius econòmics. El 2007, l'estrena havia de ser a L'Auditori... i es va tornar a cancel·lar pel mateix motiu.

Són molt bons, però s'ho fan pagar, doncs?

La part econòmica seria la punta de l'iceberg, però van ser tota mena de problemes de subvencions, de dates, de gestió, de maneres de treballar... La majoria dels polítics s'omplen la boca dient que cal ajudar i estimular la cultura catalana, i la música de cambra forma part d'aquesta cultura, però al final tot queda en paraules i poques vegades s'arriba als fets.

Com va aconseguir que un grup com aquest estrenés la seva obra?

El 2002 jo tenia enllestida Color of time. Posats a buscar intèrprets, per què no buscar el millors? Però un cop m'hi vaig posar en contacte, el que no imaginava és que des de Nova York no només em responguessin, sinó que accedissin a estrenar-la. I van mantenir aquest compromís al llarg de cinc anys, superant tota mena d'obstacles que els sorprenien i decebien. A mi em queia la cara de vergonya i fins i tot em van consolar en més d'una ocasió: "No pateixis que, si cal, anirem a estrenar-la a la Lluna".

És com si algú enviés un guió a Spielberg i li digués que en farà una pel·lícula.

És curiós que els que són aparentment menys accessibles solen mostrar-se més elegants en el tracte, perquè d'entrada responen i, a més, valoren i respecten la feina dels altres.

Tinc entès que va viure sis anys a Los Angeles. Què feia, perseguir famosos?

Doncs en vaig veure uns quants, fins i tot te'ls pots trobar al supermercat... Però era allà per estudiar film scoring, a UCLA. Després vaig decidir quedar-m'hi uns anys per posar en pràctica a Hollywood el que havia après. Vaig fer música per a publicitat i vaig treballar de corrector de partitures.

Què significa film scoring?

Música per al cinema. Són cursos enfocats a la composició de bandes sonores. Sobretot per la part més tècnica. A més, et permet accedir a grans orquestres per enregistrar el que escrius, cosa que aquí és impensable.

I s'hi guanya la vida, amb això?

Com tants d'altres sectors professionals, el món de les bandes sonores és força tancat. Directors i productors no inverteixen temps a escoltar la teva música, sinó que et contracten seguint altres criteris, com ara haver treballat en una pel·lícula de molt d'èxit.

És a dir, que no viu d'això...

Doncs últimament sí. En pocs anys he treballat en els films Excuses! [Joel Joan], Los abandonados [Nacho Cerdà], La hora fría, d'Elio Quiroga, amb qui també he col·laborat a No-Do, que s'estrenarà aviat. A més ho he compaginat amb el món de la televisió i de la publicitat, que, per cert, a Barcelona ha perdut part de la força que tenia. Molts compositors hem d'acabar anant a Madrid a buscar feina.

Ara una pregunta tòpica: qui és el seu ídol? I no s'hi val a dir Obama...

Després de viure allà, conec força el tarannà dels nord-americans. Tot i que Califòrnia és bastant diferent de la resta del país. Aquest canvi estava cantat, però Amèrica no és un país d'esquerres i Obama té una papereta complicadíssima.

Tornant a la intenció de la pregunta: qui és el seu mestre creatiu?

És que això de dir figures, és tan difícil... La música orquestral del segle XXI és majoritàriament la que s'enregistra per a les pel·lícules. Jo el que més escric és música per a orquestra, i John Williams [autor de les bandes sonores de Superman, Indiana Jones, La guerra de les galàxies, Harry Potter, La llista de Schindler...] és un referent, tot i que alguns sectors no el considerin un compositor clàssic, en el sentit més tradicional del terme. Però n'hi ha molts altres...

I més tòpics: ¿de petit ja volia dedicar-se a això?

De fet, volia ser pianista, però fins que no perfeccioni la meva tècnica seguiré amb la composició... [riu] Temps al temps.

¿I ha escrit o té previst escriure més peces de concert?

M'encantaria no limitar-me a la música per a imatge, poder escriure més música de concert o per a dansa, fins i tot un musical, ara que estan tan de moda a Barcelona. Però tot això són obres que t'han d'encarregar.

Però en el cas del quartet va passar l'arada davant dels bous...

Sí, però això va ser excepcional. Normalment les obres les escrius sabent qui, com i quan les interpretarà. Però de vegades necessites compondre encara que sigui per tancar-ho al calaix.

Lluís Llort
Avui