Cerca de notícies

Enquesta

Lluís Pasqual situa «Les noces de Figaro» als anys 30

7/11/2008 |

 

 

L'òpera de Mozart torna al Liceu, amb direcció musical d'Antoni Ros-Marbà.

Le nozze di Figaro, una de les grans òperes de Wolfgang Amadeus Mozart, torna al Liceu després de gairebé una dècada, amb direcció musical d'Antoni Ros-Marbà i direcció escènica de Lluís Pasqual. La història se situa als anys del 30 del segle XX, amb un escenari més proper al públic i una mirada que Pasqual qualifica de «picanteta».

Els propòsits polítics per mostrar les diferències socials de l'època cauen ben aviat per deixar pas als instints amorosos. «A Mozart, li interessen més les hormones i els fils musicals que es mouen entre els personatges que no pas les motivacions polítiques», afirmava ahir Lluís Pasqual en la presentació de l'espectacle. Amb el mestre Antoni Ros-Marbà –Les noces de Figaro és l'òpera que més vegades ha dirigit–, han compartit la posada en escena d'un muntatge que qualifiquen de «comèdia popular», amb un objectiu primordial: apropar al públic el que passa a l'escenari, per afavorir la comprensió en un coliseu com el Liceu, molt més gran quant a volum que els teatres on es va representar l'obra originàriament. L'estrena va ser l'1 de maig de 1786 al Burghtheater de Viena, i al Gran Teatre del Liceu es va veure per primera vegada el 2 de febrer de 1916. «Quan em va trucar per primer cop i em va dir que la principal dificultat és que sobraven butaques, vaig pensar: ‘Ja ens entenem!'», comentava ahir Ros-Marbà. La solució proposada per Lluís Pasqual per projectar millor les veus i poder veure bé els personatges des de la platea és un escenari en punta, limitat, amb tons blancs, i un fons estil «Escola d'Olot». L'altre dubte era en quin moment situar la trama. Mozart i Lorenzo Da Ponte –autor del llibret, basat en una obra de Pierre Agustin Caron de Beaumarchais–, situen la història en el seu temps. Pasqual, però, descarta el moment contemporani per traslladar-se al període de preguerra als anys 30 del segle XX. «Per mi, passa en un espai mental», diu Pasqual, en una època en què «el senyor tocava el cul de la minyona, i fins i tot el més petit de la casa s'iniciava sexualment amb una cambrera, i això no suposava cap terrabastall». El director escènic evoca com a referent el Carles Soldevila de Civilitzats, tanmateix.

Tot plegat per a una trama amorosa enrevessada en què tot gira «al voltant del virgo d'una donzella», diu Pasqual. Le nozze di Figaro és la segona obra d'una trilogia iniciada amb Le barbier de Séville (1775), immersa en l'esperit contestatari previ a la Revolució Francesa. Amb subtilesa, Da Ponte va saber adaptar un text (acceptat per l'emperador Josep II) que podia ser conflictiu en aquell temps, però que manté la sàtira social, i Mozart ho va arrodonir amb el cos musical aconseguint el que es considera una de les peces més brillants de l'òpera bufa del segle XVIII. Som al castell d'Aguas Frescas, propietat del comte d'Almaviva, casat amb Rosina gràcies a l'ajuda del barber Figaro. El barber ara és al seu servei i és a punt de casar-se amb Susanna, cambrera de la comtessa, però el comte vol aprofitar-se de Susanna invocant el dret de cuixa. A partir d'aquí s'hi barregen altres trames amoroses. Del conflicte polític del text de Beaumarchais, Mozart en fa un «itinerari de parelles», segons Pasqual, que opina que al compositor no l'interessava tant la lluita de classes com les «hormones». Fins i tot la dansa, amb el fandango com a punt culminant, s'empra com a «metàfora de les relacions de parella». «Les noces de Figaro en el seu moment va ser revolucionària i ara és picanteta», sosté. Ros-Marbà considera que «amb els personatges de classe més baixa la forma musical és més senzilla, cosa que no vol dir de menys bellesa», mentre que la soprano Ofèlia Sala, que interpreta la comtessa Susanna, creu que el «context social hi és d'una forma molt subtil i d'alguna manera acaben guanyant les dones». Musicalment, Ros-Marbà adverteix que l'únic retoc ha estat un tall –ja habitual– en el quart acte per agilitar el muntatge. La coproducció del Gran Teatre del Liceu amb el Welsh National Opera (Cardiff) s'estrena l'11 de novembre i serà tot el mes al coliseu barceloní.

RAÜL MAIGÍ
El Punt