Cerca de notícies

Enquesta

Piano al poder

2/11/2008 |

 

Una coincidència no intencionada fa que puguem dur a terme un interessant exercici de comparació de noves versions discogràfiques d'un cicle cabdal de la literatura per a piano com són els cinc concerts de Beethoven. Una segona coincidència no intencionada fa que els protagonistes siguin dos pianistes russos de generacions i tarannàs tan diferents com els resultats obtinguts.

Si el que es vol és una lectura d'impecable solidesa, servida per una tècnica sensacional i una musicalitat assenyada, l'opció més clara és l'edició d'Evgeny Kissin (EMI) amb l'irreprotxable acompanyament de la Simfònica de Londres i Sir Colin Davis. Per contra, si el melòman prefereix la idiosincràsia d'una versió que sembla (només sembla) néixer de l'impuls del moment, plena de girs inesperats, accents sorprenents (la independència de les dues mans fa que a vegades semblin pertànyer a pianistes diferents), manierismes expressius que han irritat bona part de la crítica europea i, per què no admetre-ho, certa perversitat, Mikhail Pletnev (Deutsche Grammophon) és el seu home. La sonoritat més fosca de l'Orquestra Nacional Russa que dirigeix Christian Gansch ofereix els seus propis atractius.

Una altra comparació possible és la que podem fer entre les dues Manon de Massenet que Rolando Villazón va gravar el 2007 en DVD, una al Liceu, la segona a la Staatsoper Unter den Linden, ara publicada per Deutsche Grammophon. On està millor el tenor mexicà? En alguns passatges, a Berlín; en d'altres, a Barcelona; això sí, en ambdós casos Ah! Fuyez, douce image li queda tibant. No hi ha punt de comparació entre les protagonistes, ja que si Natalie Dessay és l'artista més completa, Anna Netrebko posseeix de forma més clara el format vocal del paper. El muntatge cinèfil de Vincent Paterson, homenatge a una tirallonga de deesses del setè art, explota el vessant més glamurós de la diva russa, que, deixant de banda una dicció blana, posa tota la carn a la graella. Amb Daniel Barenboim a la batuta no podia fer menys.

Aquest parèntesi operístic no ens ha de distreure del principal protagonista d'aquest repàs discogràfic, el piano, amb una atenció especial a la nova fornada d'intèrprets sorgits a França. Cédric Tiberghien combina en un magnífic recital Brahms (Harmonia Mundi) la lleugeresa de les Danses hongareses i els Valsos op. 39 amb la destil·lació lírica dels Klavierstücke op. 76. Per la seva banda, Alexandre Tharaud uneix forces amb Jean-Guihen Queyras en un programa Debussy-Poulenc (de nou Harmonia Mundi, segell en plena forma pel seu 50 aniversari) que estableix atractives interconnexions entre els dos compositors, a més d'oferir versions esplèndides de les seves sonates per a violoncel i piano.

El pacient lector serà, tanmateix, prou indulgent si el cronista expressa la seva predilecció per Bertrand Chamayou. Els motius són sòlids, tant pel recent concert Messiaen a L'Auditori com pel fet que qui signi un monogràfic Mendelssohn (bicentenari a la vista, el 2009), com fa el pianista gal a Naïve, mereix el nostre sufragi. Sobretot si el resultat és una meravella d'agilitat i poesia a parts iguals.

Xavier Cester
Avui