Cerca de notícies

Enquesta

25 anys fent clàssica

28/10/2008 |

 

Josep Maria Prat, director d'Ibercàmera, celebra l'aniversari , orgullós de ser una baula més de la llarga cadena de programadors musicals privats a Catalunya.

Jessye Norman, una de les més grans sopranos del segle XX, inaugura dijous a L'Auditori la 25a temporada de concerts d'Ibercàmera, una temporada que, precisament, pel fet que compleix un quart de segle de vida està plena de grans noms de la música clàssica: Norman, el pianista Alfred Brendel, que s'acomiada dels escenaris, la gran pianista argentina Martha Argerich a duo amb el cellista Mischa Mainsky, l'implacable Valery Gergiev al capdavant de la Simfònica del Mariinski, Pinchas Zukerman amb la Royal Philharmonic, Lorin Maazel amb la Philharmonia Orchestra, Claudio Scimone amb I Solisti Veneti i Alexei Volodin al piano i Zoltán Kocsis amb la Nacional d'Hongria, entre d'altres, tots ells fidels repetidors en les temporades que, des de fa 25 anys, organitza Josep Maria Prat.

Han estat 25 anys durant els quals el Palau de la Música primer i L'Auditori de Barcelona després han acollit aquestes i altres figures, directors com Solti, Muti, Ozawa o Mehta, pianistes com Richter, Pollini i Ashkenazy, entre molts altres, artistes que han aconseguit crear nits musicals que han quedat en la memòria de la ciutat. Prat se sent "molt orgullós de ser el degà d'una tradició de concerts civil i privada que va començar Manuel Clausells el 1913 amb Da Camera -explica ell mateix-, i que ha significat una de les trajectòries culturals més importants que hi ha hagut a Catalunya".

Programes únics

Aquesta tradició de què parla Prat, més enllà de programar grans noms, busca la singularitat en cadascun dels seus programes. Potser aquesta seria la marca de la casa d'Ibercàmera, allò que la diferencia d'altres temporades musicals també de primer ordre. Prat ho avala amb un gest de satisfacció: "Sempre ens hem preocupat d'acompanyar l'artista en tots els sentits, pactar el programa per intentar combinar els millors elements, treballem el repertori amb ells perquè donin el seu millor registre, és un joc de respecte i d'admiració cap a la música, l'artista i el públic, volem crear alguna cosa que depassi la vida quotidiana, que creï commoció. Cada persona té la seva estrella i la nostra feina és ajudar a fer-la lluir".

Aquest empresari de 51 anys que va començar a muntar concerts de jazz i pop-rock als 18, ja que, confessa, "no vaig conèixer Bach fins als 20", que porta amb orgull la medalla d'haver programat l'Homenatge a Mompou amb Victòria dels Àngels i Alícia de Larrocha juntes dalt l'escenari, amb Montsalvatge encara viu i que representava un homenatge a una època -un concert que qualifica "d'inesborrable i irrepetible"-, que va tenir una gran relació amb el pianista Sviatoslav Richter i que va viure amb Georg Solti el deliri de fer un Parsifal a Montserrat, té clar que "aquest no és un gran negoci, però és una gran professió".

Cicle a L'Auditori

I com que es tracta d'un negoci privat en una ciutat que ens els últims anys ha vist créixer l'oferta pública, Prat ha hagut de superar algunes crisis. "A partir dels anys 80 el diner públic va començar a anar cap al Liceu, la reforma del Palau i posteriorment la construcció de L'Auditori. "El paper institucional va ser notabilíssim, però encara és un fenomen molt jove i és normal que es produeixin friccions. El perill era que la iniciativa pública desplacés la iniciativa privada". Després d'una etapa d'incertesa Prat ha trobat un bon aliat en L'Auditori, que acull el cicle Orquestres Internacionals, que no és altra cosa que 5 dels concerts simfònics d'Ibercàmera. "Com que l'ajuda institucional ha anat disminuint, la gestió concertada és l'únic que ens pot fer imprescindibles", una manera de treure cap a la reestructuració del sistema de subvencions engegada pel departament de Cultura de la Generalitat. "Ara se'ns ha posat en els reintegrables", diu tot i que no entra a discutir la política de subvencions.

L'única crítica que fa als polítics és "la desaparició de la direcció general de Música [el 2003, sota la responsabilitat de l'exconsellera Mieras]. Ha estat una pèrdua gravíssima i reivindico que es torni a crear. La música clàssica és la transmissió durant segles d'un enorme patrimoni, és un llenguatge universal comú, Bach és tan català com de Salamanca, Birmingham o Xangai, aquest llenguatge abstracte és la veritable cultura global, i això és un tresor que, com a mínim, es mereix una direcció general amb una persona qualificada al capdavant que vetlli per ell".

Prat s'enfronta al futur amb optimisme. D'una banda, amb una empresa renovada que ha incorporat un nou equip directiu jove, amb Víctor Medem al capdavant a Barcelona, "capaç de fer front als nous canvis que vindran", i de l'altra, amb el convenciment que "la invasió del món virtual", com anomena els canvis tecnològics inclòs internet, "acabarà reforçant el món real", una opinió cada cop més estesa en el món artístic. "Sóc radical; qui no va a concerts i només escolta discos no és aficionat a la música, és col·leccionista o investigador, però la música és el directe. Concert és concertar, posar en contacte la música, l'intèrpret i el públic i crear un clímax, i jo em considero aquest mèdium entre els artistes i el públic. José Tomás diu: "Jo em jugo la vida, qui ho vulgui veure que vingui".

Marta Porter
Avui