Cerca de notícies

Enquesta

El turista adormit

26/10/2008 |

 

Hi ha dates que canvien la història, que marquen un abans i un després. El 16 de gener del 1987 l'Opéra Comique de París acollia la triomfant resurrecció d'Atys de Lully i res tornaria a ser el mateix. L'òpera barroca francesa recuperava l'esplendor amagada durant segles i tornava per la porta gran a atreure l'atenció de l'aficionat. L'expansió d'aquest repertori ha estat un dels fenòmens més fascinants dels últims lustres, del qual, com sol passar, per aquestes contrades amb prou feines ens en hem assabentat (sort del CD i, més recentment, del DVD).

Un dels artífexs d'aquell èxit, William Christie, ha tornat a dur a escena, aquest cop al Théâtre des Champs-Elysées, una òpera de Lully, o, si som més precisos en la terminologia, una tragèdia lírica o tragèdia en música, Armide. 21 anys després del muntatge d'Atys, aquest compositor nascut a Florència com a Giovanni Battista Lulli segurament encara no ocupa en les programacions una posició equivalent a la seva importància històrica (Rameau, per exemple, ha tingut força més sort). Sens dubte, el seu paper de compositor oficial de Lluís XIV i codificador absolutista dels destins musicals de França no va ajudar a despertar gaires simpaties, ni en vida ni després, envers l'obra d'un autor que podem situar, com recordava fa uns mesos Manuel Couvreur a Diapason, en una línia que, passant per Gluck, Meyerbeer i Wagner, i amb totes les variants que es vulguin, va anar a la recerca de l'obra d'art total en la unificació dels aspectes musical, literari i visual. Més enllà dels prejudicis històrics, la pràctica demostra que en escena les tragèdies de Lully poden ser experiències memorables. Un dels grans records del cronista és justament l'esmentat Atys, presentat a la Zarzuela de Madrid el 1992. Armide, que, després de Thésée i Cadmus & Hermione, culmina un annus mirabilis lullista a París, no ha arribat al mateix estadi.

Estrenada el 1686, aquesta va ser l'última col·laboració entre el compositor i el seu llibretista de capçalera, Philippe Quinault, basada en la Gerusalemme liberata de Tasso que tant d'influx va tenir en tots els àmbits de la cultura europea. Sense moure'ns de l'òpera, l'amor impossible entre la maga Armida i el cavaller Rinaldo també inspirarien Gluck (emprant el mateix llibret que Lully), Rossini i Dvorák. Tot i l'èxit assolit a l'Académie Royale de Musique, a Lully li va quedar l'amargor que el Rei Sol mai volgués veure Armide: el sobirà, que arraconava les passions de joventut per una actitud més pietosa, es distanciava d'un compositor que un any abans havia viscut l'escàndol del descobriment de les seves relacions amb un patge.

Si una cosa va quedar clara en la lectura de William Christie i unes Les Arts Florissants superlatives és que amb Armide Lully assoleix un perfecte equilibri en tots els elements que integren la tragèdia lírica: el drama i el divertiment, els elements vocals i els instrumentals (la majestuosa passacaglia del cinquè acte), el recitatiu dramàtic i els fragments més melòdics. De la mà de Christie, la música de Lully va sonar com el que és, potser no el fruit d'un geni, però sí el d'un grandíssim compositor de teatre líric.

Xavier Cester
Avui