Cerca de notícies

Enquesta

Gran, petit, mitjà

19/10/2008 |

 

Les dites i refranys a vegades poden induir a confusió. Expressions com no ve d'un pam o al pot petit hi ha la bona confitura s'han d'entendre amb molta prudència. Prenguem per exemple la música. Conscientment o inconscient, tenim la tendència d'associar grans obres amb obres grans, i la construcció de molts programes està bastida a partir de la inclusió d'una peça de dimensions considerables en la segona part, mentre que les de petita i mitjana grandàries queden relegades a simples aperitius. No cal dir que menystenir una obra per la seves dimensions és un error gravíssim.

La prova més recent la tenim en el programa ofert la setmana passada per l'OBC i Eiji Oue, que aplegava partitures d'entre 10 i 25 minuts de durada, tres de les quals són obres mestres impressionants, la quarta és remarcable i la darrera, deliciosa. Ens referim aquí a les Tres postals il·luminades d'un Montsalvatge exhibint la serena lluminositat de la vellesa, de les quals Oue va respectar l'encís tot i que la corda admetia més llustre. Remarcable era l'obertura de Benvenuto Cellini, la lectura més servicial que excitant de la qual no va fer avançar gaire la noble causa de vèncer les reticències de les altes (en tots els sentits) esferes de l'Auditori cap al nostre estimat Berlioz.

La tanda d'obres mestres començava amb Mort i transfiguració de Strauss. Oue va conduir amb destresa el gran crescendo i decrescendo de la transfiguració, compromesa, ai las, per un acord final no gaire afinat. L'exotisme de bona llei va fer acte de presència amb Shéhérazade, amb una orquestra recreant amb eficàcia les tornassolades sonoritats de Ravel. L'acústica de l'Auditori no té pietat de les veus solistes, tot i això, Norah Ansellem va deixar un bon regust amb una veu amb un punt àcid gens molest que donava encara més consistència a la lànguida sensualitat dels pentagrames.

Ravel va cloure la sessió amb una La Valse on Oue va tornar a dominar amb seguretat els fluxos i refluxos del que, en definitiva, és el malson d'un vals. El director japonès va demostrar tenir la memòria que no tenen els protagonistes de Tiefland al Liceu, els quals, en la sisena funció de la sèrie, encara necessitaven ajuda extra de l'apuntador.

Podem canviar els termes i passar de gran i petit a major i menor. Un exemple, no és el mateix el Quartet D87 compost per Schubert als 16 anys i La mort i la donzella escrit als 27. Un univers de sensacions separen una obra agradable amarada encara del classicisme vienès d'un dels cims de la literatura de cambra. En la seva actuació a la Schubertíada a l'Illa Diagonal, el Quartet Amaryllis (a la foto superior) va tenir en compte aquesta diferència, però inevitablement la memòria torna a un D810 de temps urgents (les cèlebres variacions van ser més lleugeres que d'habitud, no debades és un andante con moto, no un adagio) i dramatisme amb pocs moments de respir. La sessió va permetre conèixer la música de Géza Frid, deixeble de Kodaly i de Bartók, l'ombra del qual, així com la del folklore centreeropeu, acompanyada d'un curiós ús del llenguatge fugat, sura sobre el Quartet núm. 2. Un compositor menor? Potser, però no va ser pas un plaer petit.

Xavier Cester
Avui